Exposició "Venerades i temudes"

CaixaForum Barcelona recorre el poder femení en l’art i les creences

"Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences" es podrà visitar fins el 16 de juny

Redacció.- CaixaForum Barcelona inaugura avui l’exposició Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences. Es tracta d’una nova col·laboració amb el British Museum que repassa 5.000 anys de creences espirituals al voltant de la dona i la feminitat a través de peces ancestrals i contemporànies.

Què tenen a veure un bust de Minerva, una figura de Bodhisattva Guanyin, una màscara de ball de Taraka, de Bengala Occidental, i una Oshun en la cultura ioruba de Nigèria? Totes són representacions del poder femení: deesses, esperits, dimonis i santes que, al llarg dels segles, han ocupat un lloc central en les creences de moltes cultures. Sovint es presenten com a dones d’intel·ligència, bellesa i valor excepcionals. De vegades, la noció de gènere es difumina i som davant figures hermafrodites d’atributs portentosos. Es tracta, en tots els casos, de representacions simbòliques, encarnacions d’un poder espiritual, sense relació directa amb el poder de reines i princeses.

Què ens diuen aquestes imatges? Ens parlen del desig humà de sentir-se segur i orientar-se, dels cicles naturals de la fertilitat i de la continuïtat de la vida. Personifiquen el desig i la passió, el caos i l’harmonia. S’associen amb bruixeries i maleficis, representen la independència femenina i, o bé són fonamentals per a la societat, o bé se’n situen al marge. Són una font d’autoritat i lideratge que posen al servei de la comunitat. Encarnen l’amor incondicional, la compassió i la salvació. Són venerades i, al mateix temps, temudes.

Una exposició innovadora

Es tracta d’una exposició innovadora, que s’ha pogut veure anteriorment a CaixaForum Madrid, i que posa el focus sobre la feminitat i el poder femení des de la perspectiva de múltiples religions i sistemes de creences, preses de totes les èpoques i arreu del món.

“Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences” pren com a punt de partida éssers espirituals, forces i deïtats que es representen en l’art com a dones o que es veuen com una encarnació del que és femení, bigènere o sensegènere.

L’exposició mostra representacions del poder femení i objectes de culte. Assenyala moments rituals de les diferents creences i discuteix la seva influència sobre la vida de les persones en les cultures del passat fins avui.

Els visitants tenen un paper actiu en la visita: han de considerar per què, en algunes cultures, certes forces i poders es representen amb imatges femenines, i què diu això sobre la feminitat, l’autoritat femenina i el gènere.

Cinc seccions temàtiques

“Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences” s’estructura en cinc seccions que aborden temes de significat universal des del punt de vista de les creences i de les experiències humanes. A cada secció s’apleguen objectes espirituals de diferents cultures i períodes de la història, a la recerca de punts en comú i també de contrastos.

A cadascun dels àmbits de l’exposició, les peces històriques conversen amb obres d’art contemporani. En algunes cultures, la figura de la dona s’ha vist, d’una manera molt polaritzada, com a deessa o com a bruixa, com a mare protectora o dimoni castigador. Davant aquest joc dialèctic, moltes artistes contemporànies es proposen anar més enllà, dissoldre les fronteres i pensar el paper de la dona des de la perspectiva d’un món més igualitari. Rosa Martínez s’ha encarregat de seleccionar les obres d’art contemporani, que dialoguen amb les obres històriques.

INTRODUCCIÓ: RESURGIR

Un vídeo de l’artista argentina Ana Álvarez-Errecalde, Resurgir (2009), emmarca la intenció i el contingut de la mostra. Una cascada d’aigua pura cau sobre el cos de l’artista i es converteix en un axis mundi: un eix del món que connecta les aigües primordials amb les forces còsmiques. A través d’aquesta performance, Álvarez-Errecalde intenta que es reconegui el treball de moltes dones ocultes en la tradició occidental, formada per una majoria d’homes.

1. CREACIÓ I NATURALESA

La primera secció explora les creences que envolten la creació de la vida i del medi natural. Presenta diferents narratives sobre l’origen i ens aproxima les tradicions espirituals que han associat la terra amb el que és femení, els fenòmens biològics i el paisatge natural.

Moltes creences giren al voltant d’una deïtat creativa única, femenina o masculina. D’altres transcendeixen el gènere o mostren parelles creadores, com en el cas d’un gravat japonès del segle XIX que es pot veure a l’exposició. Representa dos esperits creadors sintoistes que agiten les aigües primordials per crear les illes del Japó.

També es presta atenció a les diferents deesses i forces representades per dones que són venerades pel seu poder sobre l’abundància de la terra i del mar. Sovint són vistes com forces creatives i destructives que simbolitzen la vida i la mort.

Moltes figures presents en l’exposició tenen una naturalesa multifacètica. No tots els esperits relacionats amb la naturalesa són necessàriament benèvols. De vegades són impredictibles i volàtils, i presideixen tant la creació com la destrucció.

2. PASSIÓ I DESIG

El segon àmbit explora el desig sexual i les diferents formes en què s’ha concebut en les diverses tradicions, com un valor que eleva l’ànima i uneix homes i dones amb el diví, o com un element que es relaciona amb forces més demoníaques.

A l’exposició es juxtaposen representacions diferents de la nuesa femenina. La deessa mesopotàmica Ixtar, Reina de la Nit (c. 1750 aC), relacionada amb el sexe i la guerra, apareix representada frontalment, en posició de domini, mentre que una Venus clàssica, es mostra nua amb una forta càrrega eròtica.

Es tracta de representacions sempre complexes. La imatge de Venus, per exemple, personifica la mirada masculina sobre el cos femení nu. Venus gira el cap i desvia la mirada. En les monedes de Juli Cèsar que figuren a l’exposició, hi podem apreciar fins a quin punt va ser honrada com a font de força, virilitat i èxit. Lluny de ser una figura passiva, Venus encarnava la passió en totes les seves formes: des de l’amor i el desig fins a la ira i la violència.

Lilit és una reacció contra la imatge de la Venus pudorosa. En la demonologia jueva, és l’amant i companya de Satanàs que mata els nadons i roba l’esperma dels homes per engendrar els seus propis fills demoníacs. Creada quan Adam va intentar dominar-la i ella es va negar a sotmetre’s. En els últims anys, ha estat celebrada com una icona feminista de la insubordinació.

3. MÀGIA I MALDAT

El tercer apartat connecta les dones i l’autoritat femenina amb un perill o una amenaça per a la societat: bruixes, monstres i dimonis. A l’exposició s’intenten qüestionar aquestes creences i observar les complexitats de molts d’aquests personatges: dones independents, apartades de la societat, solteres i sense fills. Dotades d’un coneixement esotèric i habilitats màgiques, són ambicioses en la recerca dels seus propis interessos. Existeix una gran ambigüitat al voltant d’elles, perquè es poden veure com figures perilloses, però també protectores. Per exemple, Medusa, el monstre de la mitologia grega, concentra els dos vessants. Des de mitjan segle XX, la seva imatge s’ha adoptat com a icona de la ràbia i de la rebel·lió feminista.

Aquesta secció presenta monstres i dimonis de diferents tradicions d’arreu del món. Moltes de les seves narratives inclouen elements de patiment, dolor i venjança contra la societat. Una màscara representa un ogre caníbal del poema èpic hindú Ramayana. Una altra màscara del Japó mostra un dimoni, una dona que es transforma per la força de la ira que neix de la gelosia.

4. JUSTÍCIA I DEFENSA

Moltes tradicions religioses relacionen el poder femení amb la força física, la justícia i l’autoritat moral. Destaca a l’exposició una gran estàtua de la deessa lleona Sekhmet, relacionada amb la guerra, l’aniquilació i la malaltia, però també amb la protecció. Va ser anomenada dama de la matança i també mestressa de la vida perquè podia retenir-la. Hathor era la deessa amb cap de vaca de la bellesa, el plaer, la fertilitat i la sexualitat. Sekhmet i Hathor no són dos éssers separats, sinó dos aspectes del mateix poder.

5. COMPASSIÓ I SALVACIÓ

Maria ha estat honrada en múltiples formes, en diferents tradicions abrahàmiques i cristianes, i també en l’islam. A l’exposició es pot contemplar una icona ortodoxa oriental, de les més antigues: la Verge Odighitria, que significa ‘la que mostra el camí’. Sosté el fill a la falda, i amb la mà l’assenyala. D’aquesta manera guia els fidels cap a la salvació. La imatge de Nostra Senyora de Guadalupe, duta a terme amb brins de palla tenyits de diferents colors i disposats en un mosaic que crea un resultat brillant, reprodueix l’efecte que va produir l’aparició de la Mare de Déu a un home indígena, a la ciutat de Mèxic, el 1531: li va ordenar que construís una església en el seu honor, que avui és el lloc de pelegrinatge catòlic més visitat del món.

EPÍLEG. UNA REFLEXIÓ DES DEL PRESENT

Les obres Leiva (2021-2022), d’Austin Camilleri, i Corona (2017), de Marta María Pérez Bravo, són dues obertures cap al segle XXI. Camilleri presenta la seva pròpia filla en una posició desafiadora: per què jo, pel fet d’haver nascut dona, he de ser jutjada? A la videoperformance de Marta María Pérez Bravo veiem una figura coberta per un llençol blanc del qual surten dos braços que estiren amb força, i al final apareix una corona daurada, que és el símbol del gran esforç que tots hem de fer per trobar la nostra pròpia llum en aquest començament del tercer mil·lenni.