Davide Carnevali connecta la dictadura espanyola i l’argentina a “Retrat de l’artista mort”

Es podrà veure del 31 de maig al 9 de juny a Gràcia

Redacció.- El Teatre Lliure estrena Retrat de l’artista mort, un espectacle del dramaturg italià Davide Carnevali sobre els desapareguts de les dictadures franquista i argentina. Protagonitzat per Sergi Torrecilla, es podrà veure del 31 de maig al 9 de juny a Gràcia.

El muntatge, que per la seva exhibició al Lliure porta el subtítol Espanya ’39 – Argentina ’78, s’ha pogut veure a Alemanya, Itàlia i França. Carnevali reescriu la història cada vegada en funció de la ciutat on es fa i de la biografia de l’actor que l’interpreta, mantenint sempre la connexió entre els feixismes del segle XX a Europa i la dictadura argentina dels anys 70.

“Fins ara havíem creat un pont entre la desaparició dels argentins amb l’holocaust, però en aquest cas hem pensat connectar-ho amb la guerra civil”, explica l’autor i director. Aquesta dramatúrgia en reescriptura permanent transforma Retrat de l’artista mort en una reflexió sobre la barbàrie del feixisme que va travessar globalment el segle XX. “I això encara podria, perillosament, tornar a aparèixer avui”, afegeix Carnevali.

Jugant amb la fina línia entre la realitat i la ficció, Retrat de l’artista mort comença amb l’actor valencià Sergi Torrecilla explicant al públic un episodi de la seva vida privada: l’obertura d’una causa judicial sobre un pis de Buenos Aires, adquirit per un presumpte familiar seu l’any 1978, però expropiat a un dissident polític durant la dictadura militar, motiu pel qual la família de la víctima sol·licita avui la seva reassignació.

Per assistir al judici, però també amb la intenció de preparar un espectacle de teatre documental basat en aquests fets, l’actor viatja amb Carnevali a Buenos Aires, descobrint que l’antic propietari desaparegut del pis era un músic, un pianista. S’inicia així una recerca enrere en el temps que intenta donar llum a un passat que resulta, en canvi, cada cop més fosc. Fins a descobrir que el músic, en el moment de la seva desaparició, estava treballant en les partitures incompletes d’un compositor valencià, els rastres del qual s’havien perdut durant la Guerra Civil espanyola.

L’espectacle està ambientat en un context de versemblança històrica i esquitxat d’idees autobiogràfiques reals, tractades amb la tècnica de l’autoficció. “Amb el seu ús, fem transparents les dinàmiques que regulen la il·lusió, subratllem la facilitat amb què som víctimes de l’engany i creiem certes històries, posem de manifest la fascinació que ens tenen totes les històries, que ens porta a confondre la narració amb la realitat objectiva”, explica Carnevali.

Per Torrecilla, formar part del projecte “ha estat un procés molt enriquidor perquè m’ha permès conèixer parts de la història de la meva família que, si jo no hagués preguntat, no m’haurien explicat”, admet. “Una altra vegada, el silenci està present en molts relats històrics. I en aquesta obra és una part important”, conclou.

El muntatge, que es mou entre la investigació històrica i la investigació policial, qüestiona també la nostra manera de rellegir el passat i d’escriure la història, i es planteja els problemes ètics que comporta aquesta reconstrucció: Com puc donar la veu a un desaparegut? O el risc és que la meva veu substitueixi la del desaparegut i li posi en boca un discurs que no és seu?

Per a Carnevali era important, en la posada en escena, visibilitzar els mecanismes teatrals a través dels quals es construeix la història i l’espectacle perquè el públic en pugui fer una lectura crítica. “Dins de l’espectacle fem increïble el discurs, a través d’una vintena de moviments, gestos, mecanismes escènics visibles a la vista, que revelen com tot el que s’explica és fruit d’una construcció artificial”, explica.

El muntatge es va estrenar a la Biennal de Múnic a Baviera i a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín l’any 2018. El que arriba ara al Lliure és un remuntatge de la producció que va fer-ne el Piccolo Teatre de Milà l’any passat i que s’ha remuntat també en francès a la Comédie de Caen, la Comédie de Reims i el Théâtre de Lieja aquesta temporada.

Foto: Sílvia Poch

Etiquetes: