10 juny 2020 El dramaturg Jordi Oriol, l'il·lustrador Riki Blanco i l'actor Nao Albet tergiversen El rei Lear de William Shakespeare

Rei Liró, al teatre Lliure, una versió no autoritzada del clàssic de Shakespeare per a públic familiar

Redacció.- El dramaturg Jordi Oriol i l’il·lustrador Riki Blanco tenien el repte d’adaptar El rei Lear de William Shakespeare per a públic familiar. Ho han fet tergiversant la tragèdia i involucrant els espectadors en els esdeveniments d’una història que es podrà veure, a la Sala online del Lliure, de l’11 al 14 de juny.
Jordi Oriol ha pervertit el clàssic de Shakespeare centrant-se en el principal problema del protagonista: la bogeria, estimulada per l’engany de les aparences. El liró d’aquest nou Lear no només no sap reconèixer l’amor fingit del veritable, sinó que (mimant el comte Gloucester de la peça original) li cal perdre la vista i tota l’autoritat per poder veure i enfrontar-se amb la crua realitat.
A la pantalla, l’actor Nao Albet, que farà les veus de tots els personatges, demanarà al públic que s’imagini que es troba a la platea d’un teatre. A mesura que avanci l’acció, un cursor guiat per Riki Blanco anirà construint la ficció. Crearà les escenes, dibuixarà els personatges, els farà parlar i, fins i tot, consultarà internet i activarà llistes de reproducció. L’espectador, doncs, tindrà un doble punt de vista sobre l’espectacle: podrà seguir la història alhora que veurà com ha estat el procés de creació del muntatge.
Rei Liró (versió no autoritzada d’El rei Lear) manté el format en vers de l’escriptura shakesperiana i està recomanat a partir de 10 anys.
Amb l’adaptació d’El rei Lear de Jordi Oriol i Riki Blanco s’acaba Clàssics per a criatures, un cicle per donar a conèixer al públic familiar quatre clàssics de la literatura dramàtica universal en format de conte il·lustrat. Va estrenar-se al mes de maig dins la programació digital del Lliure i s’hi han pogut veure La casa de Bernarda Alba, per Victoria Szpunberg i Ana Yael, Terra baixa, per Pau Miró i Fito Conesa, i Antígona, per Helena Tornero i Pau de Nut.