El món del consagrat artista multidisciplinar Josep Maria Riera i Aragó

"L'art per mi és vital, és com respirar"

 

Josep Maria Riera i Aragó es un poeta visual d’una obra que fa de mal definir. És un escultor que se sent igual de còmode a l’estudi de pintura i al taller del gravador, i que ha assolit resultats sorprenents a partir d’una iconografia limitada. Cada peça que crea és unica i evoca una visió clara i comprensiva de la humanitat. En aquesta entrevista Riera i Aragó explica la seva filosofia de vida a Ricard Planas, director de la revista Bonart.

Illes

En un meravellós text titulat Algunos pasos hacia una pequeña teoría de lo visible, John Berger es planteja quins són els fonaments del que és visible, la matèria que constitueix les coses que mirem i, en conseqüència, la manera de plasmar-les artísticament, a través de quins conceptes. Aquestes qüestions, desglossades amb gran sensibilitat i perspicàcia per L’escriptor anglès, sembla que es trobin en L’origen de la iconografia de les illes realitzades per Riera i Aragó, les quals constitueixen, al meu parer, una de les aproximacions a la idea de paisatge més líriques i radicals alhora que ha presentat L’escultura en els darrers anys.

Aquestes peces posseixen una aparença del tot elemental: són fragments matèrics situats de forma precisa sobre una superfície D’aigua estancada que cobreix, parcialment, la seva fesomia. El contacte continuat del material amb L’aigua provoca un seguit D’oxidacions imprevisibles que erosionen progressivament la silueta bigarrada D’aquests fragments petris, i pinta les seves recolzades i coves, mentre que diposita llacs amb prou feines perceptibles en els forats naturals del material.

Es produeix en aquell moment una situació que gosaria qualificar de màgica: L’orografia plàstica D’aquests elements D’allò més simples activa la seva significació i el seu simbolisme comença a canviar, aquests trossos de bronze parcialment submegits dins L’aigua comencen a ?semblar una altra cosa?, a transmutar el seu sentit i a presentar-se, davant dels ulls sorpresos de L’espectador, com a veritables fragments de paisatge.

Amb tot, és en aquesta absoluta indefinició entre allò residual i allò simbòlic, aquesta ambigüitat de les illes entre ser fragment de la matèria o paisatge reproduït, que hi trobem la seva gran força expressiva i L’origen de la seva fascinant bellesa plàstica. No sovintegen les obres D’art en què, dins seu, inscrit en el que podríem anomenar el seu codi genètic, s’hi contingui tota la complexitat del misteri de la creació.

Valentin Roma