El Museu d’Art recupera l’art català dels anys de la postguerra

Amb una exposició dedicada al grup efímer “Postectura”

Redacció.- El dia 11 de març de 1950, les Galeries Laietanes de Barcelona van inaugurar la primera i última exposició de Postectura, un grup format per sis joves artistes: els pintors Joaquim Datsira, Esther Boix i Ricard Creus i els escultorsJosep M. Subirachs, Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé. S’havien conegut al’Escola Llotja de Barcelona i els va unir un esperit comú de modernitat i unes ganes irrefrenables de sacsejar el panorama artístic català. Llavors les principals institucions artístiques del país estaven controlades directament pel règim de Franco i, en conseqüència, defensaven opcions plàstiques d’acord amb els interessos polítics del franquisme.
Els principals museus del país defensaven sobretot l’obra d’autors lligats al classicisme o a l’academicisme, de la mateixa manera que ho feien la majoria de galeries i, per descomptat, els principals centres d’ensenyament com la mateixa escola de la Llotja. En aquest context, les noves generacions d’artistes formats plenament durant els anys de postguerra van voler trencar amb el nou ordre establert i trobar noves vies d’expressió.
Al llarg dels anys quaranta i fins ben entrats als anys cinquanta, van ser nombroses les agrupacions de joves artistes amb voluntat de canvi. Algunes iniciatives grupals van ser més genèriques, com El Cercle Maillol, emparat per l’Institut Francès, o Els Salons d’Octubre, possibles gràcies al mecenatge del matrimoni Imbert; totes dues empreses tenien com objectiu donar als joves artistes amplitud de mires i coneixement de l’art d’avantguarda i una plataforma – els salons – on donar-s e a conèixer.
Però més enllà d’aquestes iniciatives, van aparèixer petits grups que, cadascú a la seva manera i amb major o menor grau d’incidència, van obrir camí i aportar nova llum en uns anys culturalment molt foscos. El més conegut és possiblement el grup Dau al Set però la llista és llarga: Betepocs, Els Blaus, Els Vuit, Flamma, el grup Taüll, o Postectura.
El grup Postectura va defensar llavors una pintura centrada en allò que hi ha més enllà (Post) de la pell, del tacte (tectura). Però com la resta de grups de la postguerra, no treballaven per interessos individuals sinó amb anhels col·lectius. Treballaven per crear un nou ambient artístic més lliure i modern, treballaven per al demà. Tots els seus integrants maldaren per renovar les arts plàstiques del país i van acabar desenvolupant, cadascú en el seu àmbit i en el seu territori, carreres artístiques rellevants.
Joaquim Datsira i Prunés(Barcelona, 1925 – 1972), va ser dels primers en adoptar opcions estètiques d’avantguarda. Va tenir una trajectòria intensa – amb una pintura que va evolucionar des d’un mediterranisme postimpressionista a un surrealisme i finalment una abstracció geomètrica –, truncada per una mort prematura.
Josep M. Subirachs i Sitjar (Barcelona, 1926 – 2014), acabaria essent la figura d’abast més internacional del grup, amb una obra primerenca de caire expressionista, una etapa d’experimentació abstracta i finalment un retorn a la figuració; al llarg de la seva dilatada trajectòria va dur a terme nombroses obres públiques i durant els darrers anys es va entregar a la realització del conjunt escultòric de la Sagrada Família de Barcelona.
Francesc Torres Monsó (Girona, 1922 – 2015), artista atípic entre els de la seva generació, es va iniciar amb una escultura hereva del noucentisme que va derivar cap a un expressionisme dut a l’extrem; durant la dècada dels setanta, la seva obra va fer un gir diametral cap a una obra molt influïda per l’art pop i carregada de crítica política i social, i finalment la seva producció va derivar cap a un territori conceptual insòlit i rellevant.
Josep Martí Sabé(Santa Coloma de Farners, 1915 – Riudarenes, 2006) va ser el més fidel als seus orígens, amb una obra escultòrica, geometritzant i essencial, sempre figurativa; va tenir un paper destacat en el procés de renovació de l’art sacre i va contribuir a la renovació de l’escultura catalana de postguerra.
Esther Boix i Pons(Llers 1927 – Anglès, 2014), l’única dona del grup, va saber obrir-se camí en un entorn difícil per a les dones; la seva obra primerenca, carregada de dramatisme, va derivar cap a una obra de gran intensitat fortament influïda per l’art pop i que, amb els anys, es va tornar progressivament més lírica.
Ricard Creus i Marzo(Barcelona, 1928 – Anglès, 2021) va abandonar la pintura poc després per dedicar-se a la creació literària, àmbit en qual va obtenir nombrosos reconeixements.
«Postectura. La construcció del demà», l’exposició que presenta el Museu d’Art de Girona, permet descobrir els inicis de tots ells, amb obres poc conegudes i algunes de mai exposades, procedents la majoria de col·leccions privades o llegats familiars. Amb l’exposició, però també, i encara més, amb els textos que es compilen en el catàleg de la mostra, es pretén posar en valor la tasca del grup i fer evident com petites accions – encara que de vegades siguin efímeres i puguin semblar ingènues – van esdevenir fites rellevants i ineludibles per comprendre el procés d’obertura que van viure les arts del nostre país durant les dècades posteriors a la guerra civil.