03 ag. 2015 El Museu d’Història de Girona dedica l’espai del celler a mostrar l’obra de Mercè Huerta, la recentment desapareguda i estimada artista gironina

La mostra, que porta per títol “Mercè Huerta, en memòria”, es podrà visitar a l’antic celler del convent de Sant Antoni

Al Museu d’Història de Girona, sentint enormement la pèrdua de la Mercè Huerta, li retem un petit, però extremadament merescut homenatge, amb una petita exposició de dibuixos, gravats i cartells que formen part i enriqueixen el fons d’art contemporani . La mostra, que  porta per títol Mercè Huerta, en memòria, està presidida per una de les frases que la Mercè sempre deia: “No oblideu el paper de les dones en la cultura”. L’artista, que ens ha deixat a l’edat de 85 anys, víctima d’un càncer, va reivindicar el paper de la dona que ha de fer la feina domèstica i  tirar endavant una carrera artística.  Sentia predilecció per la figura humana i el paisatge i era la pintora de les cases de l’Onyar.

Des del Museu d’Història de Girona no oblidem el paper de les dones, ni oblidem el paper de la Mercè, una persona clau en la construcció del nostre present estètic, artístic i cultural. Ella va tenir un paper fonamental en la configuració de la cultura artística de la nostra ciutat, amb el seu treball amable, pacient, delicat, humil, constant, evocador i acurat.

La Mercè va deixar empremta a través del seu art, però també a través de la seva persona i de la seva humanitat.

La primera infància la passa a Figueres, on de ben petita ja s’entreté pintant a la falda de la mare tot allò que ella li va suggerint com un joc. De més gran, gaudeix inventant històries i il·lustrant-les a l’estil de Lola Anglada i Joan Junceda. També li apassiona dissenyar nines de paper, fer les postals i felicitacions familiars i crear històries a partir de tot allò que li suggereix l’observació acurada de l’entorn més quotidià. Als deu anys rep el primer premi en un concurs de dibuix. Un any després, la família es trasllada a viure a Valls, on ella continua desenvolupant els dots de dibuixant i ninotaire. A l’Alt Camp es deixa seduir pel paisatge de terra vermella, i descobreix grans mestres com Mompou, Sunyer, Torres García, els germans Mercader i, sobretot, Rosa Màndoli, una pintora italiana de qui rep classes de dibuix al natural. Això li obre un nou món: descobreix una nova manera de mirar la realitat, la llum, l’ombra, la perspectiva i endinsar-se en les bases de l’ofici. Al mateix temps, també s’inicia en dues facetes que seran molt determinants: d’una banda, el teatreamateur i, de l’altra, la docència, fent classes de suport a infants. Desitja estudiar Belles Arts a Barcelona, però, finalment, seguint l’orientació de la mare, cursa estudis de Comerç. No obstant això, no deixa de dibuixar, decora aparadors i pinta rajoles per a una empresa de Barcelona, la qual cosa la submergeix en el món dels colors dels esmalts.

El 1958 la família s’instal·la a Girona. Enyorada de Valls, s’incorpora al Grup de Teatre de Figueres (l’Elenc de la Catequística) que la duu al Teatre Municipal de Girona a representar El temps i els Conway. Arran d’això, rep el premi a la millor actriu secundària i coneix qui serà el seu marit, Narcís- Jordi Aragó. Al cap d’un temps coneix Domènec Fita, el qual li reactiva les ganes de formar-se artísticament. El 1975 es decideix i assisteix a les classes de l’artista Isidre Vicens, on s’endinsa en la pintura a l’oli. Se centra en la representació de figures, objectes i paisatges. El 1980 desitja retrobar-se amb el dibuix i va a les classes de Fita, amb qui aprèn a remarcar l’expressivitat de les seves obres. Ell li proposa d’ajudar-lo a donar classes i durant un temps ensenya pintura a l’Estudi d’Art de Montjuïc. El 1985 obté la plaça de professora de dibuix i pintura a l’Escola Municipal d’Art, al Centre Cultural La Mercè de Girona. Mentrestant, desenvolupa en plena intimitat la seva pròpia obra. També realitza cartells, il·lustracions i obra gràfica, participa com a jurat en molts concursos de dibuix i pintura, i als anys noranta és membre del Consell Assessor del Museu d’Art de Girona i té la presidència honorífica de la Fundació Rafael Masó juntament amb el seu marit, que és nebot de l’arquitecte.

Fa la primera exposició a final dels anys setanta i, des d’aleshores, participa en una quarantena d’exposicions individuals i més de vuitanta col·lectives. A final del 2008, per iniciativa de la Fundació Fita, se celebra a Girona l’exposició retrospectiva més gran de la seva obra, en què es ressegueixen els seus grans temes. Titulada “Fidelitats”, es presenta simultàniament en tres espais: la Casa de Cultura (dedicada al paisatge gironí i a les seves conegudes façanes, teulades i balcons), la Fundació Valvi (sobre figura i natura) i la Fundació Fita (on es recull la seva tasca docent). La darrera exposició, amb el títol d’”Essències”  la va fer al local dels Amics del Museu d’Art, al carrer Ciutadans, el mes de març de 2014.