El no-ficció de Maria Climent, una història d’infertilitat

"Mai és una paraula molt lletja" és la llarga i commovedora travessia fins a la maternitat de Maria Climent

Redacció.- Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres) és la història real d’infertilitat de Maria Climent. Un relat cru, sobri i commovedor escrit a cor obert i amb la voluntat de fer visible una realitat que es viu de portes endins. El camí per tenir una criatura més sovint del que sembla es converteix en una travessia llarga i plena d’obstacles, una muntanya que s’ensorra a cada pas, un torrent de sentiments oposats que encara avui es viu en silenci i solitud.

Amb destresa narrativa, sentit de l’humor i molta delicadesa, Mai és una paraula molt lletja és un llibre inspirador que barreja la narració personal i l’assaig, que desmunta estigmes i trenca tabús i que vol aconseguir que la infertilitat es percebi com un problema social.

La Maria Climent havia abordat la qüestió de la salut reproductiva en la seva novel·la Gina (2019), i ara fa un pas més enllà per escriure la seva història personal cap a l’embaràs, on desvetlla els pensaments més íntims que l’acompanyen en cada moment del procés i la vivència pròpia i d’aquells que l’envolten.

L’autora

Maria Climent (Amposta, 1985) és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Es guanya la vida escrivint, traduint, fent de professora d’escriptura i col·laboracions a la ràdio. Publica regularment a la plataforma digital de cultura Catorze i viu a Deltebre amb la seva parella i la seva filla Carlota. Ha publicat dues novel·les amb L’Altra Editorial que han tingut una gran rebuda: Gina i A casa teníem un himne. Mai és una paraula molt lletja és el seu primer llibre de no-ficció.

Unes paraules de l’autora:

«Perdona que t’aborde d’estes maneres. Te vinc a explicar que l’estiu del 2022 estava embarassada. (Ui, sí, felicitats, noia.) Ja ho sé, no és cap gran cosa en general, però per a mi era tota una proesa. Una fita efímera, com contemplar un cometa que no tornarà a passar en vida teua, l’últim iceberg dempeus a la deriva, l’últim exemplar d’una espècie de vivípars, l’últim parlant d’una llengua. Jo embarassada era una rara avis (ho vaig anar descobrint amb els anys) que probablement no es tornaria a vore. Va voler la casualitat que aquell estiu me quedés sense faena d’un dia per a l’altre (soc autònoma, sí). Així que em vaig posar a escriure això que m’havia passat, quedar-me finalment embarassada després d’un camí molt llarg. Ho vaig voler escriure perquè a) tenia temps, b) no sabia si en nàixer la criatura en tindria (no en tinc), c) estava aterrida perquè un dia estava embarassada però al següent, qui m’assegurava que encara ho estaria? I no només, però quan tinc temor escric, com aquell que diu, me fabrico paraules que em facen companyia. Tant de bo la meua història acompanye moltes dones que com jo, han de caminar per camins sense flors ni violes per tenir una criatura.»

Etiquetes: