El projecte ÒH!PERA estrena tres òperes de nova creació

Les tres òperes s'estrenen els dies 12,13 i 14 de juliol amb dues funcions al dia

Redacció.- Per tercer any consecutiu, el Liceu, la Regidoria de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona, a través del Disseny Hub Barcelona i escoles de disseny de la ciutat impulsen ÒH!PERA, un projecte per fomentar l’experimentació i aprenentatge de joves estudiants de diferents disciplines del disseny de la ciutat a través d’una experiència real de creació operística. Com a novetat, el projecte s’inclou enguany dins la programació del Festival Grec de Barcelona.

L’aliança entre institucions i escoles es tradueix en la creació i estrena de tres òperes de petit format per ser representades durant la mateixa vetllada en diferents espais del Liceu (Sala Mestres Cabanes, Escenari Box i Foyer) els dies 12,13 i 14 de juliol (2 funcions per dia).

Els títols de les noves òperes de nova creació són: Contradir la nit, Azul como una naranja i Eliza. Un gran aparador per a mostrar el talent emergent de la ciutat i projectar-lo internacionalment.

Àlex Ollé, artista resident del Gran Teatre del Liceu, lidera la direcció artística del projecte. Els compositors Montserrat Lladó, Guillem Palomar i Ferran Cruixent i els llibretistes Martí Sales, Laura Ferrero i Pau Miró són els encarregats d’idear aquestes òperes de gran energia, d’uns 30 minuts de durada, que tracten de subjectes actuals.

Les particularitats de l’encàrrec són amb un màxim de 6 músics, entre cantants i instrumentistes, que col·laboraran en el projecte gràcies al suport de la Fundació Ferrer Salat – Fundació Conservatori Liceu.

Per la posada en escena es busca la diversitat de propostes estètiques i cada microòpera compta amb un dels següents professionals de l’àmbit de la direcció escènica: Marta Gil Polo, Ester Guntín i Pol Roig Valldosera.

Durant el projecte, estudiants de diferents centres d’ensenyaments de disseny i art de la ciutat de Barcelona han participat en la creació de les òperes, seleccionats pel Disseny Hub Barcelona. Aquestes són: EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona; BAU, Centre Universitari d’Arts i Disseny i Elisava, Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona.

Amb la voluntat de fer créixer el projecte i crear noves sinèrgies amb actors de la ciutat, aquesta temporada 23/24 s’han incorporat al projecte tres antics alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona que han dissenyat la il·luminació de les tres posades en escena.

Contradir la nit

Llibret

Segons el llibretista Martí Sales, “Contradir la nit és un viatge fulgurant al moll de l’os de l’altra cara de Barcelona, un portal interdimensional i una operació a cor obert. És una crida a la revolta i dos amants capbussant-se als rius de l’infern”. Afegeix: “És una catàbasi i la crònica local del diluvi universal. Contradir la nit és mig vers robat de Joan Vinyoli i un tràveling desbocat per la nit artificial”.

Composició

La partitura se centra en la recerca de nous espais sonors, els quals provenen de la interacció entre instruments i electrònica, així com en aprofundir en la plasticitat del temps musical, fruit de la inherent psicodèlia del text. La primera escena està basada en el recitat del propi Martí Sales, manipulat i distorsionat, i fa palesa la polaritat present en tota l’òpera. La segona escena conté un loop amb una cua lànguida, i els cantants a duo, connectats com dues ànimes bessones, ens presenten un entorn íntim i cantabile. Ocupa un espai significatiu la tercera escena, que desemboca en la quarta, on hi és present tota la instrumentació i la sonoritat aqüífera del subsol de Barcelona ens embolcalla. Montserrat Lladó, encarregada de la partitura, detalla que “la música ens endinsa en la poètica del llibret i cerca la resignificació dels espais presentats en un entorn captivador, ja sigui pel seu bullici o per la seva identitat oculta”.

Proposta escènica

El treball d’escenificació realitzat amb els alumnes d’EINA es va iniciar situant tota l’acció en un espai subterrani de la ciutat, ple de simbolisme i al·legoria. Amb la sala Mestre Cabanes, un espai clar i de sostre baix, es va concebre la idea de crear un clavegueram amb grades a quatre bandes, obligant l’espectador a mirar cap avall i emprendre un viatge iniciàtic similar al dels personatges. Ens trobem al clavegueram del Raval, on dos nois enamorats viuen una nit d’amor i psicodèlia en un espai al·legòric que narra el viatge de baixada i de pujada a la superfície urbana.

L’ombra de la nit, com ànima exploradora, impulsa aquest viatge i es fon amb la història, on els personatges apareixen i desapareixen com ànimes o presències d’una altra dimensió. Marta Gil Polo destaca aquesta metàfora escènica: “L’associació simbòlica amb l’inframón és innegable”. La psicodèlia esdevé el vehicle perfecte per recordar la Setmana Tràgica de 1909 i la Rosa de Foc. Aquest muntatge d’òpera ofereix un format obert que permet la investigació i l’exploració dels llenguatges escènics, integrant música cantada, dansa, moviment escènic, vídeo i teatre d’objectes, creant una experiència única i captivadora.

Azul como una naranja

Llibret

El llibret d’Azul como una naranja s’inspira en una història real: la del cosmonauta soviètic Sergei Krikalev, l’últim ciutadà de la URSS. El 18 de maig de 1991, Krikalev va partir a bord de la nau Soyuz per a una missió de cinc mesos a l’estació MIR, missió que es va veure alterada el 26 de desembre de 1991, quan una URSS ja agonitzant va col·lapsar definitivament. Aliè a tot, Krikalev només mantenia contacte amb la Terra a través de l’Elena, la seva dona, que treballava com a ràdio operadora a l’estació de Baikonur i havia rebut ordres de no explicar-li res. La URSS no va reclamar Krikalev ni el va portar de tornada a casa de manera que va acabar passant més del doble del temps previst a l’espai i es va convertir en l’últim habitant d’un país desaparegut. Laura Ferrero, creadora del llibret, argumenta que “aquesta és la història d’un home sol, d’un home que, davant la immensitat de tot allò que no comprèn, es pregunta si és possible tornar a aquesta Terra blava com una taronja, en paraules del poeta Paul Éluard, a la qual tem haver deixat de pertànyer”.

Composició

Aquesta òpera explora temes com la distància física i psicològica entre els personatges i la possibilitat o impossibilitat de connectar realment. Segons el compositor Guillem Palomar, la història planteja la qüestió de si “el llenguatge és un impediment que no permet establir contacte real”. La sintaxi musical de l’obra es construeix a partir d’aquestes preguntes, establint relacions més enllà del llenguatge.

L’òpera, escrita en un sol acte dividit en tres parts contínues, cada una marcada per un intermezzo instrumental, simbolitza la impossibilitat de contacte entre Sergei i Elena. Els personatges canten en registres diferents i utilitzen materials musicals diversos, apropant-se només en comptades ocasions. Cada part de l’òpera segueix un principi d’acceleració, augmentant la densitat sonora i la tensió entre els personatges. Les seccions recurrentsapareixen al llarg de l’obra en forma de variació, donant un significat canviant al text i oferint a l’oient una sèrie de pilars per a la memòria, assegurant una escolta contínua i coherent.

Proposta escènica

La història de Krikalev és una metàfora sobre la llunyania amb un mateix. El camp d’experiència de l’astronauta és la ingravidesa de l’espai exterior, per a la resta és el sòl ferm a la Terra. No obstant això, no existeix tanta diferència entre la nau de Krikalev i els murs imaginaris en els quals ens suspenem quan ens sentim perduts o alienats amb el món. “Azul como una naranja és pedra, deliri i llunyania, però també somni i connexió” afirma Ester Guntín, qui signa la proposta escènica. Dinamitar allò que ens bloqueja és de vegades necessari per trobar la nostra pròpia idea de restitució.

Eliza

Llibret

L’obra planteja qüestions profundes sobre la consciència i l’empatia en éssers creats per intel·ligència artificial (IA). Es pregunta si és possible que neixi la consciència en una IA i, en cas afirmatiu, com aquesta consciència seria utilitzada: “Es comportaria amb empatia, seria capaç de deixar-se commoure per les vicissituds i la fragilitat d’un ésser humà?” Aquesta reflexió parteix de l’experiència d’Eliza, el primer programa informàtic de processament del llenguatge natural, creat el 1964 per explorar la comunicació entre humans i màquines. Tot i que algunes persones van atribuir sentiments humans a Eliza, el seu creador, Joseph Weizenbaum, ho negava rotundament.

Seixanta anys després, les qüestions ètiques sobre la IA continuen sent rellevants. Pau Miró, encarregat del llibret, destaca que la revolució tecnològica ha permès avenços significatius per a la societat, però també ens obliga a interrogar-nos sobre el model de societat que estem construint. És ingenu pensar que una màquina creada per IA pugui rebel·lar-se contra les lògiques ultraliberals que governen el camp tecnològic?” Probablement sí, afirma el llibretista Pau Miró, qui també insisteix en la importància de construir petites utopies que un dia puguin fer-se realitat, mantenint viva l’esperança d’un futur més empàtic i just.

Composició

La música en aquesta obra sembla ser generada per una intel·ligència artificial (IA). Tot i escollir una formació tradicional i previsible com és el quartet de corda, introdueix errors digitals que fan evident la possible naturalesa no humana dels personatges. D’una manera enigmàtica, apareix la cançó popular “Daisy Bell” (1892), una metàfora de la IA perquè IBM la va utilitzar el 1961 en la primera demostració de síntesi parlada. Aquesta cançó va ser immortalitzada per l’escriptor Arthur C. Clarke a la seva novel·la “2001: A Space Odyssey”, on es converteix en una cançó de bressol per a una futura generació de supercomputadors.

La música transita entre la bellesa sublim del “Ricercare”, la nostàlgia del “Lullaby”, i l’agitació del “Big Data” a “Disruption”. Cada tres escenes, l’estructura entra en bucle i es reinicia, suggerint la perpètua teranyina digital en la qual vivim. Ferran Cruixent explica que la música es desenvolupa de forma orgànica per embriagar-nos en un instant poètic i commovedor, convertint-se en ciència ficció per reflexionar sobre el moment que ens toca viure. “La música és una reflexió sobre la nostra realitat digital, un mirall del món tecnològic que ens envolta”, diu el compositor Ferran Cruixent.

Proposta escènica

La posada en escena d’aquesta obra intentarà reflectir el funcionament de qualsevol intel·ligència artificial: analitzar dades, trobar patrons i extreure conclusions útils. Això es tradueix en una mise-en-scène que juga amb la idea de realisme com un conjunt de codis que simulen la seva desaplicació. La música acústica reprodueix sons digitals, els intèrprets de carn i ossos es mouen com els avatars d’un videojoc, i l’escena material simula una realitat virtual.

Pol Roig Valldosera, el director d’escena, explica que “en el fons, potser és un cant a la desmaterialització de la nostra percepció, un cant a la bellesa de la imperfecció del gest humà”. Aquesta contradicció intencionada subratlla la desmaterialització de la nostra percepció, celebrant la bellesa i la imperfecció dels gestos humans. Tot plegat crea una experiència que qüestiona la frontera entre el món físic i el digital.