L’escultor Paco Torres Monsó (Girona, 1922) ha mort aquesta nit ha causa de diverses complicacions de salut, petr aquest motiu tornem a publicar una entrevista realitzada el mes de setembre de 2012 al seu estudi. Se li va atorgar el Premi Nacional de Cultura 2013. Després de setanta anys de producció continuada, Torres Monsó mantenia la sensibilitat perenne per explorar la plasticitat clàssica, però plenament integrat en la subjectivitat en la qual sempre i des de sempre acaba l’art.

Del cànon a la reflexió discursivaDes de fa uns anys estic treballant en el catàleg raonat de l’obra complerta de l’artista gironí Francesc Torres Monsó. Un recorregut que es desenvolupa al llarg del segle XX i principis del segle XXI. Aquest projecte sorgeix de la voluntat d’estudiar una de les figures artístiques contemporànies, on es pot trobar la sensibilitat artística lligada a una de les ments més preclares del seu entorn artístic, aspectes que el porten a l’evolució tan formal com conceptual.Francesc Torres Monsó ha treballat sempre a Girona i des d’aquest espai local ha recorregut el segle passat fina avui, amb una intensitat creativa que defineix una trajectòria rigorosa, compromesa, i a la vegada àmplia i evolutiva. L’estudi parteix del convenciment que la seva és una trajectòria essencial per entendre i dibuixar el context des d’una figura que té una doble vessant: la d’artista individual de formació clàssica, acadèmica, seguidora d’un cànon i basada en la recerca de la bellesa clàssica i la de l’artista compromès, seguidor i atent als esdeveniments, reflexiu i crític amb el context i desesperançat davant la realitat de la condició humana. Des d’aquest punt de vista, el treball pretén situar la figura de Torres Monsó en el marc/escenari de l’art català contemporani.

Per veure i entendre aquesta evolució de manera breu, és important fer el recorregut cronològic de les dades biogràfiques de l’artista, que tot seguit resumiré en un intent d’exercici de síntesi.

Torres Monsó va nèixer l’any 1922 a Girona i va viure al carrer Bisbe Lorezana, prop del riu Onyar. Quan arriba l’etapa de joventut tindrà dos moments marcats per situació conjuntural, als anys trenta i específicament als anys de la Guerra Civil (1936-1939) té un primer contacte amb l’art, un període durant el qual va assistir a classes a l’Escola de Belles Arts amb el professor Joan Carrera, on aprèn la tècnica de modelar i fer motlles, i, a classes de dibuix del professor Joan Orihuel i també podrà muntar el seu primer taller i començarà a treballar la pedra amb Pruneda, amics picapedres. L’any 1947 marxa a Barcelona per treballar amb els escultors noucentistes Enric Monjó i Josep Clarà. Primer va treballar com a aprenent al taller d’Enric Monjó, on va conèixer a en Josep Maria Subirachs i en Josep Martí Sabé i, a través d’ells, a l’Esther Boix, en Ricard Creus, en Joaquim Datsira i a l’Emili Alba. Amb ells anava a la cúpula del Coliseum del FAD a fer classes de dibuix amb model on va fer amistat amb en Josep Guinovart. Més tard demanarà l’ingrès, també com a aprenent, al taller Josep Clarà. D’aquesta etapa es presenta a l’exposició el brust de bronze El meu pare 1947, 1942.

Els anys cinquanta marquen l’inici de la seva trajectòria artística, període inicial que es pot entendre com el punt de partida de molts esdeveniments que marcaran el seu futur vital i artístic. Participa en l’exposició ‘Postecturas’, que va tenir lloc a la galeria Layetana de Barcelona l’any 1950 i, el mateix any, va participar al III Saló d’Octubre. Ben aviat va rebre la Beca de l’Estat francès (1954), que el va portar a una llarga estada a París on va prendre contacte amb l’obra de molts artistes, entre ells Albert Giacomitti, l’obra de la qual el va captivar per la seva capacitat de transmetre la desesperança. Altres reconeixements d’aquest període són l’any 1955 el Premi Aleijadinho atorgat en el context de la III Biennal Hispano-Americana celebrada a Barcelona i, entre altres, l’any 1959 el Gran Premi d’Escultura III Biennal d’Alexandria que va representar un reconeixement a nivell internacional. En aquesta etapa inciia un treball de geomatització i síntesi formal com es pot veure en l’obre Maternitat, bronze de 1956.

A la dècada dels seixanta, l’obra de Torres Monsó és present a moltes exposicions nacionals i internacionals. És un moment de maduresa que es tradueix amb una certa consolidació en la seva trajectória. L’any 1962 rep la Beca March per a l’estranger i farà una estada a Londres i a París, que influirà en el seu llenguatge escultòric, que anirà evolucionant xap a la deformació de la figura humana treballada en els seus inicis des de la perspectiva del cànon noucentista aprés de Monjó i Clarà. Són moltes les obres que ens ensenyen aquest progressiu canvi, entre elles una de significativa és La Mamaroca, més coneguda com La ben plantada, bronze de 1960-68, fet que explica Narcís Selles a ‘Narcís Selles, Torres Monsó i la Mamaroca’ publicat el 25 de desembre de 2007 a ‘Eugenials. El Dimoni de Santa Eugènia de Ter. Periòdic-e de les eugenienques i els eugeniencs’. En l’article publicat en motiu de la implantació d’una còpia en bronze davant de Can Ninetes de Santa Eugènia de Salt el desembre de 2007.

Els anys setanta del segle passat va ser un moment general de canvi de paradigma. El fet de ser un observador i lector atent va portar a Torrés Montsó, tot i l’acceptació del públic d’una part de la seva obra lligada a la deconstrucció de la representació de la figura humana, també coneguda com a torsos tous, a una profunda crisi creativa que va desembocar a un constant qüestionament i a la descomposició definitiva de la forma, descomposició que de fet ja s’apunta en algunes peces de finals dels anys seixanta. Després de quasi dos anys d’inactivitat artística torna a treballar unes peces lligades a la imatge del Pop art i, amb ironia, ens ensenyen un punt se vista crític sobre la societat del moment. D’aquesta etapa destacaré dues peces. D’una banda, una obra de petit format, Dama ibèrica de 1973, que treballa amb araldite, polièster i flors artificials, obra que fa referència a Carmen Polo de Franco també coneguda popularment com ‘la collares’. I, de l’altra, una intervenció a l’espai públic a finals de la dècada, A,B,C,Q de 1980, que són les conegudes lletres toves realitzades amb ferro pintat que han acompanyat el joc i l’ordenació de l’espai urbà des d’aquell moment a la plaça de l’hospital de Girona.

Les dues últimes dècades del segle XX són un moment de plenitud creativa. La dècada dels vuitanta serà un moment de síntesi; les obres es despullen de decoració, adopten tècniques minimalistes, que resumeixen en la seva austeritat preocupacions latents de l’artista. Són fonamentalment contundents i contenen visions crítiques i moltes vegades àcides de temes sobre els que reflexiona: la mort, l’èsser humà, l’existència… Alguns exemples són les sèries El llarg viatge i Creu del sud. Al llarg de l’última dècada del segle l’artista rebrà diferents mostres de reconeixement públiques i cada vegada el seu treball és més introspectiu. De fet, l’obra es converteix en el seu lloc comú on es troben artista i espectador, el seu acord.

El catàleg raonat de l’obra completa de Torres Monsó seguirà el periple que de manera sintètica acabo de descriure i, no sols pretén ser el corpus de la base del treball biogràfic del seu creador/autor, sinó que vol intentar qüestionar-lo críticament i considerar altres possibilitats de lectura que entenguin l’obra d’una manera polièdrica i com un procés obert.