Presentat el poemari La Devesa exànime, de Marcel Riera amb fotografies de Quim Curbet

El llibre editat per la Fundació Atrium Artis, està il·lustrat pel fotògraf, editor i escriptor Quim Curbet

Redacció.- S’ha presentat el llibre La Devesa exànime, un llibre de poesies sobre la ciutat de Girona i la seva Devesa, escrit per el poeta Marcel Riera i il·lustrat amb fotografies de Quim Curbet. La presentació s’ha fet amb la participació dels autors, i dels escriptors Àlex Susanna i Josep M. Fonalleras, i un nombrós públic que va omplir la sala d’exposicions de la Cambra de la Propietat de Girona.

Marcel Riera (Badalona, 1956), és poeta i traductor, ha publicat una dotzena de llibres de poesia i ha guanyat entre altres reconeixements els premis Carles Riba, Jocs Florals de Barcelona, Joan Alcover/Ciutat de Mallorca i Marià Manent. També ha traduït l’obra d’Edward Thomas, Edna St. Vincent Millay, Emily Dickinson, Philip Larkin. W.H. Auden i Thomas Hardy, entre d’altres. De la seva relació amb Girona, que ve de lluny, n’ha sorgit aquest poema que ell subtitula “Cicle de Girona”.

La Devesa Exànime, que edita la Fundació Atrium Artis, està il·lustrat pel fotògraf, editor i escriptor Quim Curbet, amb imatges que intenten donar una visió de la ciutat, paral·lela als poemes de Riera.

En el pròleg del llibre, Josep M. Fonalleras diu «Que un poeta decideixi emprendre una empresa que, per la seva dificultat, tant pot ser titllada de valenta com d’inconscient, arriscada en tot cas, és una excel·lent notícia, perquè, d’entrada, demostra l’ambició de qui escriu. El fracàs o l’èxit de l’aventura no depèn tant de la tria del tòpic literari, com de la vàlua del poeta, de la seva capacitat d’observació i d’elevació, és a dir, de la conjunció de la mirada i la consciència. El tòpic, deia, és Girona. I el poeta, per sort, es diu Marcel Riera. Quan parlo de tòpics, que s’entengui, em refereixo a les diverses accepcions del diccionari que ens parlen d’un “tema culturalment tipificat”, és a dir, un lloc establert que funciona retòricament com a pretext, que serveix de punt de partida per construir un univers poètic. Aquest lloc triat per Riera és Girona. I resulta que és probable que l’única manera d’acostar-s’hi, en una barreja de proximitat i llunyania, de coneixement i ingenuïtat, sigui la d’algú que coneix bé la ciutat, però que alhora no és la seva. Que és capaç d’assumir el llegat literari que Girona ha generat, però que hi aboca, també, la percepció genuïna i desproveïda de lloses, la del visitant ocasional