
30 oct. 2026, 08:38
La dissenyadora i arquitecte Charlotte Perriand torna a la Fundació Miró
Fins al 28 de febrer de 2027, la Fundació Joan Miró presentarà la primera gran exposició a Espanya dedicada a Charlotte Perriand (París, 1903-1999), una de les dissenyadores més influents del segle xx i figura clau per entendre el disseny del moviment modern.
Redacció – Nerea Guisasola. Cinquanta anys després d’assistir a la inauguració del nou edifici de Josep Lluís Sert a Barcelona, la seu del CEAC – Fundació Joan Miró, l’univers de Charlotte Perriand (París, 1903-1999) torna a ser present a Montjuïc: ho fa amb la primera gran exposició que es dedica a l’Estat espanyol a una de les figures cabdals del disseny i l’arquitectura del segle xx. Del 9 d’octubre de 2026 al 28 de febrer de 2027, la mostra Charlotte Perriand. La llibertat de repensar el món recupera la trajectòria d’una creadora radicalment avançada al seu temps que va trencar amb les convencions que havien regit el disseny d’interiors fins aleshores i va canviar la manera de projectar els espais i, sobretot, les maneres de viure-hi.
La mostra inclou projectes que van des dels anys vint fins als anys cinquanta del segle passat, així com la fidel reconstrucció a càrrec de Cassina del mític Équipement intérieur d’une habitation, de 1929, i una extensa selecció de fotografies i material d’arxiu. Parteix d’una recerca inèdita duta a terme per l’equip d’exposicions de la Fundació Joan Miró que permet redescobrir Perriand des d’una perspectiva més propera al context català i espanyol i més allunyada de la seva relació professional amb l’Atelier Le Corbusier, on va treballar del 1927 al 1937. La seva incorporació al cèlebre despatx parisenc va ser excepcional per a una dona de la seva generació, però aquella etapa és només una part d’una llarga trajectòria pròpia i radicalment compromesa amb el seu temps. Arquitecta, dissenyadora i fotògrafa, Perriand va investigar i qüestionar les convencions que definien el que ella va anomenar «l’art d’habiter», l’art de viure. Filla de gent d’ofici i admiradora de la saviesa darrere el disseny tradicional anònim, va experimentar amb nous materials i formes de producció i va defensar una arquitectura vinculada a les necessitats reals de les persones en una època, entre guerres, en què la majoria malvivia en espais insalubres i condicions molt difícils.
Perriand també ocupa un lloc central en la història del disseny modern per haver desafiat els límits imposats a les dones de la seva generació. La seva llibertat personal (va viatjar, treballar i construir una carrera internacional en un món professional gairebé exclusivament masculí) va anar acompanyada d’una llibertat creativa igualment excepcional. El món rural dels seus orígens familiars, la natura, la muntanya, el Mediterrani o els sis anys que va passar al Japó i al Vietnam van alimentar una manera d’entendre el disseny en què modernitat i tradició, indústria i artesania, funcionalitat i gaudi podien conviure. El seu ideal va ser el de la «síntesi» entre diferents disciplines estètiques i funcionals, entre art i tècnica, per construir un món millor.
Un episodi biogràfic resumeix aquesta manera d’entendre la creació com una experiència directa del món on visqué. El 1932, Perriand va recórrer la costa de Mallorca en canoa, en contacte amb el mar: el paisatge mediterrani i l’arquitectura popular deixarien empremta en els seus projectes posteriors i en la seva manera de relacionar natura i lleure a l’abast de tothom.
Una desena d’àmbits per recórrer quatre dècades de creació: de París al Japó
El recorregut expositiu arrenca amb els orígens i els anys de formació de Charlotte Perriand, imprescindibles per entendre com es va construir una mirada que aviat trencaria amb les convencions dominants en el període d’entreguerres. Des de la seva infantesa, a cavall entre els tallers artesanals de París i el món rural, fins a la seva formació a l’École de l’Union centrale des arts décoratifs, la primera sala de l’exposició condueix a la irrupció de Perriand en l’avantguarda parisenca. El seu Bar sous le toit (1927) i la Salle à manger 28 (1928), que Perriand va dissenyar per a casa seva, van ser els projectes presentats en les grans exposicions públiques que van cridar l’atenció de Le Corbusier i van facilitar la seva incorporació al despatx de l’arquitecte francosuís. Amb ell i el seu soci Pierre Jeanneret, Perriand va dissenyar l’Équipement intérieur d’une habitation, presentat al Salon d’Automne de 1929, un prototip domèstic que la situaria al capdavant del disseny i l’interiorisme moderns i del qual es pot veure una reconstrucció en aquesta exposició que signa Cassina.
Els àmbits que segueixen mostren com Perriand va anar deixant enrere aquella primera fascinació per l’estètica maquinista i la promesa de producció industrial per acostar-se a la natura, l’arquitectura i el disseny vernaculars, alhora que desenvolupava una concepció cada vegada més compromesa del disseny. El viatge en canoa al voltant de Mallorca el 1932, el viatge a Atenes amb els CIAM, la seva relació amb Josep Lluís Sert i els arquitectes del GATCPAC, la fotografia i la predilecció pels objectes trobats a la natura permeten seguir aquest canvi de rumb. El recorregut expositiu s’endinsa, just després, en els anys de més compromís polític, amb projectes com el gran fotomural La Grande Misère de Paris (1936), i recupera les connexions de Perriand amb Sert i amb l’entorn del Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Universal de París, així com la complicitat amb creadors com Fernand Léger, Joan Miró i Alexander Calder.
El tram final de l’exposició ens trasllada al Japó, on Perriand va arribar el 1940 convidada pel Ministeri de Comerç nipó i on el diàleg amb l’artesania i la cultura japoneses transformaria profundament la seva pràctica professional. De la primera exposició que va presentar al Japó, titulada Sélection, tradition, création (1941), nascuda d’aquell intercanvi entre modernitat i tradició, el recorregut avança fins a la sala dedicada a Proposition d’une synthèse des arts, la seva segona gran exposició japonesa, celebrada el 1955, any de la mort de Fernand Léger. Amb aquest important projecte internacional —amb reconstruccions culturals de Cassina— que té lloc en un moment de transició, acaba el recorregut expositiu.
En l’espai de mediació el públic podrà gaudir de la fidel reconstrucció, a càrrec de Cassina, de l’Équipement intérieur d’une habitation, duta a terme en col·laboració amb l’arquitecta Pernette Perriand-Barsac, filla de Charlotte Perriand. El prototip original, presentat per Le Corbusier, Pierre Jeanneret i Charlotte Perriand al Salon d’Automne de París el 1929, va suposar la culminació de l’ideal domèstic concebut a l’Atelier Le Corbusier i reunia alguns dels mobles més icònics del trio d’arquitectes. Aquesta reconstrucció permet experimentar de primera mà un dels objectius que van travessar tota la trajectòria de la dissenyadora: repensar l’espai domèstic per repensar també la manera de viure-hi amb més llibertat.
Charlotte Perriand i Barcelona: una història d’amistat, arquitectura i avantguarda
La recerca que sustenta la mostra també permet reconstruir un altre relat menys conegut de la biografia de la dissenyadora francesa: el vincle de Charlotte Perriand amb Barcelona i amb Josep Lluís Sert. Tots dos van coincidir a finals dels anys 1920 treballant al despatx de Le Corbusier, i d’aquella trobada van néixer una amistat i una complicitat intel·lectual que es mantindrien fins a la mort de Sert, el 1983. Mentre Sert construïa el Pavelló de la República, Perriand el va acollir amb la seva companya, Moncha Longás, al seu petit apartament de París. Amb l’inici de la guerra a Europa, els seus itineraris vitals i geogràfics es van separar (Sert va marxar als Estats Units, i Perriand, al Japó i el que aleshores era Indoxina), però l’intercanvi d’idees no es va interrompre mai. Quan a començaments de la dècada de 1980 Sert va emmalaltir i va ser ingressat a Barcelona, Perriand va tornar a la ciutat per acomiadar-se del seu gran amic.
La seva amistat i la col·laboració que van establir s’entrecreuen amb algunes de les xarxes professionals fonamentals per entendre el moviment modern i d’avantguarda del segle xx, com ara els Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna (CIAM). La mostra també posa en relleu la relació de Perriand amb el GATCPAC, del qual Sert formava part, i l’entorn artístic del Pavelló de la República Espanyola de 1937, amb figures cabdals com Pablo Picasso, Alexander Calder i Joan Miró. Fruit d’aquesta complicitat, Perriand va conservar objectes i documents vinculats al pavelló republicà, fins i tot una mostra del mercuri de la font de Calder. Aquests records materials són prova de l’afinitat professional i personal entre Perriand i l’entorn de Sert durant els seus anys a París, que l’exposició permet reconstruir.
Aquest vincle tindria una de les seves darreres expressions a Barcelona el 1976, quan Charlotte Perriand va viatjar amb la seva filla a la Ciutat Comtal per assistir, convidada per Sert i Miró, a la inauguració de la seu del CEAC – Fundació Joan Miró a Montjuïc. Mig segle després, la trajectòria de Perriand s’exposa a l’edifici projectat pel seu amic, amb qui havia compartit ambició i ideals durant els anys d’emergència i consolidació del moviment modern a París i Barcelona. Aquesta coincidència converteix la mostra actual en una mena de retorn: l’univers de Perriand torna a un espai amb el qual l’unia una llarga història personal i professional.
Una extensa recerca acompanya la primera gran exposició de Perriand a l’Estat
El catàleg de l’exposició recull les recerques a la base del projecte que es presenta a Barcelona. A les aportacions d’especialistes en el moviment modern i Charlotte Perriand, com Arthur Rüegg, Jacques Barsac, Erica Sogbe i Maribel Roselló, s’hi afegeixen els textos comissarials de Martina Millà i Véronique Dupas, entre altres. La publicació incorpora, a més, textos de la mateixa Perriand, entre els quals el primer apartat de la seva autobiografia i diversos escrits programàtics que permeten acostar-se directament al seu pensament. Es tracta del primer estudi monogràfic sobre Charlotte Perriand publicat en català i en castellà i concebut des d’una perspectiva del sud d’Europa.
Charlotte Perriand. La llibertat de repensar el món està comissariada per Martina Millà, cap d’exposicions de la Fundació Joan Miró, i ha estat organitzada per l’equip de la Fundació Joan Miró en col·laboració amb els Kunstmuseen de Krefeld i el Museum der Moderne de Salzburg. L’exposició compta amb el patrocini principal de la Fundación BBVA i amb el suport de Cassina, partner compromès amb la promoció i la difusió de la cultura del disseny, i de Louis Vuitton.









