28 oct. 2015 La Fundació Joan Miró presenta "Miró i l’objecte"

L'exposició explora per primera vegada de forma específica la presència de l’objecte en l’obra de l’artista

«Servir-me de les coses trobades per diví atzar, ferros, pedres, com em serveixo d’un signe esquemàtic dibuixat per atzar sobre el paper o d’un accident ocorregut també per atzar. És sols això, aquesta guspira màgica allò que compta en art.» (Anotació de Joan Miró en un quadern personal, c. 1942, Fundació Joan Miró, Barcelona.)

Al llarg de tota la seva trajectòria artística, el procés creatiu de Joan Miró (Barcelona, 1893) es pot llegir a partir de la relació que estableix amb l’objecte, des de les primeres pintures fins a les escultures en bronze, passant pels collages i els assemblages. La mostra Miró i l’objecte aprofundeix per primera vegada de forma monogràfica en aquesta indagació de Miró a l’entorn de l’objecte, rastrejant-ne la presència i l’evolució en totes les etapes artístiques.

La Fundación BBVA patrocina aquest projecte impulsat per la Fundació Joan Miró que ha comptat amb la tasca curatorial del comissari William Jeffett, cap d’exposicions del Dalí Museum de Saint Petersburg (Florida) i reconegut expert en l’obra mironiana, com també amb el suport del departament de Conservació de la Fundació Joan Miró.

L’exposició parteix de la inclinació constant de l’artista cap als objectes, que el porta a recollir durant tota la vida les troballes més diverses amb la intenció original d’ambientar el taller i crear una determinada atmosfera creativa. Miró comparteix amb els dadaistes i els surrealistes la predisposició per la sorpresa, i amb la seva sensibilitat poètica característica acaba trobant una font d’inspiració en aquests descobriments accidentals.

D’aquesta manera, ben aviat, aquest gust que Miró sent per l’objecte el duu a representar-lo en les seves pintures i a incorporar-lo després als collages, les ceràmiques i les escultures. Miró ho explicava amb aquestes paraules en una carta de 1936 a P. Matisse: «Em sento atret per una força magnètica cap a un objecte, sense cap premeditació, després em sento atret per un altre objecte que en veure’s lligat al primer produeix un xoc poètic, passant abans per aquest sobtat enamorament plàstic, físic, que fa que la poesia et commogui realment i sense el qual no seria eficaç».

La mostra es desplega en sis àmbits d’estudi que investiguen com l’artista, en una primera fase, evoluciona des de la representació pictòrica de l’objecte fins a la seva incorporació física en la pintura, a través de l’ús de procediments com el collage i l’assemblage. Un procés que, en molts aspectes, va significar, a finals dels anys vint, un desafiament frontal a les arts plàstiques. En paraules de Jeffett, «ja el 1927 [Miró] havia utilitzat l’expressió “vull assassinar la pintura” per expressar que volia destruir una certa idea de la pintura entesa com a pintura de cavallet o tela. Això el va portar de seguida a utilitzar objectes i assemblages d’objectes col·locats en una relació poètica que suggeria una forma de representació més enllà de la pintura, una intervenció en el món real».

L’exposició revela com, en la dècada següent, l’artista va introduint gradualment materials més heterodoxos i antiartístics en la seva obra fins a considerar la seva pintura com un objecte, igual que les imatges pictòriques generades per l’aplicació del collage. Una transformació que demostra una profunda crisi respecte a la pintura convencional i que situa l’objecte al centre d’una nova orientació poètica en la seva obra.

Miró i l’objecte evidencia com aquesta tendència culmina després de la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, amb la incursió de Miró en la ceràmica i l’escultura. Una línia de treball essencial durant els darrers anys de la seva trajectòria, com també ho va ser l’anomenat segon «assassinat de la pintura» o «antipintura».

Sobre aquest concepte, Jeffett apunta: «Miró va explorar per primera vegada la idea de l’antipintura el 1930 en una sèrie de teles en què va calcular amb gran precisió la composició per després eliminar-la guixant la imatge. […] El 1974 Miró va fer una sèrie de teles cremades per a la gran retrospectiva al Grand Palais de París. Al mateix temps va proposar una sèrie d’escultures de bronze, fetes també a partir d’assemblages d’objectes, ceràmiques i tapissos, com a expressions poètiques més enllà de la pintura». Obra nova, radical i desafiadora que el posicionava com un creador vital i innovador. L’artista tenia 81 anys.

Sostenen el relat de la mostra, prop de 120 obres, entre pintures, ceràmiques i escultures que abasten un extens període que va des de 1916 fins a 1981 i que procedeixen del fons de la Fundació Joan Miró i de les principals col·leccions públiques i privades d’Europa i d’Amèrica.

L’exposició inclou, a més a més, una selecció d’objectes originals que l’artista va col·leccionar al llarg de la seva vida com a font d’inspiració o material per a les seves composicions. L’exposició es completa amb dues sèries de fotografies dels anys seixanta de Claude Gaspari i Planas Montañá que documenten el procés de treball de Miró en relació amb els objectes. El visitant trobarà també dos documents fílmics de suport: una pel·lícula de 1939 sobre el ballet Jeux d’enfants de Bizet i el 5 documental de Francesc Català-Roca sobre les teles cremades de Miró. Finalment, s’ha produït per aquesta ocasió un audiovisual que divulga les tesis principals del projecte amb intervencions del comissari, William Jeffett, Joan Punyet Miró, nét de l’artista, el ceramista Josep Llorens Artigas i Rosa Maria Malet, directora de la Fundació, i que es troba al tercer àmbit de la mostra.

La selecció, d’un fort impacte visual i un profund rigor científic, inclou obres que mai no s’havien pogut veure a Espanya, entre les quals destaquen el collage Retrat d’una ballarina (1928), procedent del Centre Georges Pompidou de París o la l’obra Les joguines (1924), del Moderna Museet d’Estocolm. Sobresurten també les teles L’espiga de blat i El llum de carbur, dues naturaleses mortes de 1922-1923 procedents del MoMA, exposades per última vegada a la Fundació el 1993.

La mostra exhibeix per primera vegada plegats a Barcelona quatre objectes assemblats de l’escassa i delicada sèrie que Miró va dur a terme el 1931 i reuneix també, entre els collages exposats, dues obres rellevants de 1929, una de les quals s’integrarà en la col·lecció com a nou dipòsit, juntament amb el collage-pintura de 1933, Pintura. Pel que fa a les obres de maduresa cal destacar Cadre-objet [Quadre-objecte] de 1972 i Les oiseaux de proie foncent sur nos ombres [Els ocells de presa s’estenen damunt les nostres ombres, 1970], un oli sobre pell de vaca que presidirà el darrer àmbit de la mostra.

El projecte es completa amb una publicació que inclou textos testimonials, interpretatius i d’anàlisi signats pel comissari William Jeffett, l’artista Perejaume, Joan Punyet Miró, nét de l’artista, i Didier Ottinger, director adjunt del Centre national d’art et de culture Georges-Pompidou, París.

La Fundació Joan Miró ha dissenyat una proposta d’activitats que inclou una actuació de dansa contemporània a l’interior de les sales de l’exposició, a càrrec de Lali Ayguadé, i un programa familiar específic que presenta un espectacle de teatre de l’objecte titulat Menut cabaret, de la companyia Sola & Tully, i els tallers L’objecte invisible, a càrrec de PEF/Petites experiències fotogràfiques i Volums inesperats, organitzat pel col·lectiu Experimentem amb l’ART. A més, la jornada especial que la Fundació dedica habitualment al món de l’edició a l’entorn de les festes nadalenques també es vincula aquest any amb l’exposició.

La mostra s’inaugura el proper 28 d’octubre de 2015 a les 19.30 h i es podrà visitar fins al 17 de gener de 2016 a la Fundació Joan Miró. La primavera de 2016, l’exposició es presentarà a
CaixaForum Madrid.

A Miró i l’objecte, el visitant descobrirà el Miró que va desafiar la pintura i que, precisament mitjançant el seu diàleg amb l’objecte, va contribuir a una transformació cabdal de la concepció de l’art.