Un cop tinc el llibre a impremta, contenta d’haver-li trobat un títol —Espècies invasores— i d’haver enllestit la feina (buf!) m’adono que fa temps que la mort em ronda, literàriament parlant, vull dir, no ens esverem. Diguem que no me la trec del cap i que, per tant, no és estrany que els vint-i-dos contes del recull en parlin (d’una manera irònica, això sí). Però no vull fer allò de “He venido a hablar de mi libro”. De fet, tot això m’és útil per iniciar l’article amb la intenció de servir-me d’aquest fil conductor mortal.

Fa unes setmanes em va caure a les mans Cos endins, de Caterina Riba (Curbet Edicions). Riba ens parla de “maternitat, desig i malaltia” en l’obra de Maria-Mercè Marçal i és, doncs, una anàlisi dels textos de la poeta. Una bona anàlisi (no us la perdeu) que lliga vida i producció literària, i que en arribar al final explica l’actitud de Marçal davant l’ “horror esfereïdor”. Marçal va textualitzar la malaltia, com després van fer Imma Monsó o Maria Mercè Roca. Parlar del cos, de la mort, per entendre.

Maria-Mercè Marçal va morir als quaranta-cinc anys d’un càncer de mama. A la mateixa edat, del mateix mal, ho havia fet Montserrat Roig set anys abans. Aquest 2016 en fa vint-i-cinc. És per això que s’ha constituït la Comissió Montserrat Roig, formada per diferents institucions i entitats del país, com ara la ILC o el Col·legi de Periodistes de Catalunya. La CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana) impulsa accions de manera conjunta amb la Comissió i el Correllengua d’enguany, per exemple, es dedicarà a la periodista i escriptora. L’Associació de Lectura Fàcil també forma part de la Comissió. Aviat les persones amb dificultats lectores podran descobrir Roig llegint El temps de les cireres. L’adaptació de la novel·la els permetrà accedir al món de l’autora i a la Barcelona trista i grisa de la repressió, els permetrà conèixer Natàlia Miralpeix, els permetrà acostar-se a una de les escriptores més rellevants de casa nostra. Hi trobaran el retrat d’una família corcada i uns protagonistes que busquen la felicitat. I, és clar, hi trobaran la mort, que és tema comú a totes les literatures.

No hauria de ser necessària una comissió per recordar Roig ni una tesi guardonada per l’IEC per recordar Marçal. Podríem recordar-les llegint-les sovint, llegint-les sempre, any rere any. Però celebrem que hi hagi comissió i tesi, celebrem amb il·lusió que s’estengui el seu llegat i que s’acosti a aquells que, pels motius que sigui —edat, dificultats de comprensió…—, no hi havien tingut accés. Ho celebrem. De fet, totes dues segueixen vives a través de les seves paraules. Fem-ne, doncs, memòria.