09 nov. 2017 L’Acadèmia del Cinema Català ret homenatge a ‘Esplugas City’ i els Estudis Balcázar

Una taula explicativa recordarà l’espectacular plató dels espagueti-westerns dels anys 60 i 70

Redacció.- L’Acadèmia del Cinema Català vol reivindicar els Estudis Balcázar i Esplugas City, referents de la indústria cinematogràfica durant les dècades dels seixanta i setanta i protagonistes d’un capítol essencial de la història del western. El pròxim divendres 17 de novembre a les 17:30 hores, la presidenta de l’ACC, Isona Passola, acompanyada de l’alcaldessa Pilar Díaz i el diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona Juanjo Puigcorbé, descobriran una taula explicativa als terrenys on hi havia els estudis i on no n’ha quedat rastre. Tot seguit es farà un passi especial del documental Good Bye Ringo, de Pere Marzo, al Casal de Cultura Robert Brillas, amb l’assistència de tot l’equip i convidats molt especials que participaran en una taula rodona. Hi intervindran: Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), Paco Marín (actor), Alberto Gadea (cap d’especialistes) i Anastasi Rinos (muntador).
Els germans Balcázar, pioners del gènere
En el període de postguerra, Barcelona va anar perdent la majoria dels seus estudis cinematogràfics (Lepanto, Diagonal, Kinefón, Trilla o Orphea Film, entre d’altres). El 1964 els germans Balcázar, fundadors de Producciones Cinematográficas Balcázar (1951) i la distribuïdora Filmax (1955), van crear a Esplugues de Llobregat uns estudis de producció i doblatge amb cinc platós –n’hi havia un d’insonoritzat i un amb piscina de rodatge–, així com equipaments per a la presa de so i sales de muntatge i de projecció. En aquests escenaris s’hi van rodar desenes de pel·lícules de la productora Balcázar, com Once pares de botas (1954), de Rovira Beleta; Relato policíaco (1954), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Yo maté (1957), de Josep Maria Forn; El tigre se perfuma con dinamita (1965) de Claude Chabrol o El yankee (1966), de Tinto Brass. Títols emblemàtics del cinema català i espanyol de la segona meitat de segle van ser concebuts parcial o totalment allà, com La pell cremada (1967), de Josep Maria Forn; Mañana será otro día (1967), de Jaime Camino; Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà; Las Vegas 500 millones (1968), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Tuset Street (1968), de Jorge Grau i Luis Marquina; Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella o Sexperiencia (1968), de José María Nunes. Altres destacats cineastes com Jesús Franco, Vicente Aranda, Ignacio F. Iquino o Mario Bava van passar pels estudis entre el 1964 i el 1973.
L’estudi de doblatge també fou molt important i inicià la seva tasca l’any 1965 sota la direcció d’Antonio Santillán. S’hi van doblar, entre d’altres, Espartaco y los diez gladiadores (1965) o Un hombre llamado Caballo (1970). Només l’any 1973, per exemple, van doblar-hi més de 80 títols.
‘Esplugas City’, el plató català dels ‘espagueti-westerns’
D’altra banda, i després d’adonar-se de la necessitat d’un espai on rodar els exteriors, es va construir un poblat de l’oest americà conegut com Esplugas City. Aquest espai buscava donar sortida a la demanda espanyola i italiana del gènere conegut com espagueti-westerns. L’arquitecte encarregat del projecte va ser Juan Alberto Soler, prestigiós director artístic de l’època. El poblat ocupava 9.427 metres quadrats i tenia tres carrers i unes 40 cases distribuïdes temàticament: les de fusta de l’oest minaire, les de pedra dels poblats pròspers i les mexicanes. També hi havia el saloon, el despatx del xèrif, la barberia, el magatzem, el banc i l’església. La majoria d’aquests edificis eren corporis, tot i que altres només tenien construïda la façana i no hi havia res a l’interior.
Esplugas City va servir com a escenari d’una setantena de films al llarg de nou anys. Entre aquests films de producció tant europea com nord-americana hi trobem Pistoleros de Arizona (1965), Una pistola para Ringo (1965), Crónica de un atraco (1968) i El más fabuloso golpe del Far West (1970). L’últim film rodat va ser Le llamaban Calamidad (1972), durant el rodatge del qual el poblat fou dinamitat i incendiat de veritat, fent coincidir el final de ficció amb el final real.
El final d’‘Esplugas City’
Amb la decadència del western, l’augment dels costos de producció i les dificultats financeres, la família Balcázar va voler convertir l’indret en un parc temàtic del gènere, que hagués estat el primer d’Europa. Els permisos de l’Ajuntament van trigar a arribar, però quan finalment ho van fer, la ciutat western va tenir mala sort en ser visible des de l’autopista, ja que el ministre franquista d’Informació i Turisme Alfredo Sánchez Bella la va veure mentre estava sent traslladat a l’aeroport i va manar la seva demolició, ja que considerava que xocava amb la imatge d’un país que volia assolir la modernitat. Van haver de destruir la ciutat que havien construït i també es van vendre quatre platós i els edificis d’oficines que tenien. El plató restant i l’estudi de doblatge van ser venuts el 1973. Malauradament, d’aquest espectacular estudi cinematogràfic a l’àrea metropolitana de Barcelona no n’ha quedat rastre, tot i que seguirà viu en les seves pel·lícules i en la memòria col·lectiva.