02 gen. 2020 Luxúria i avarícia
Núria Martí Constans - Professora i escriptora
La maldat ens fascina. Queda demostrat només fent memòria de la trama cruel dels contes clàssics originals —els pares abandonen Hansel i Gretel al bosc, el llop es menja la Caputxeta, Barba Blava mata una esposa rere l’altra i les amaga en una habitació de palau. Tota ficció amb “dolent” ens atrapa. Seguint en la línia dels contes, però ara ensucrats per la factoria Disney, recordem el jutge Frollo, Malèfica, Úrsula, Cruella de Vil o Scar (el millor a parer meu), al hamletià Rei Lleó, amb trets i veu de Jeremy Irons.
Hi ha alguna cosa magnètica en els personatges malvats. Potser ens agraden perquè fan el que els dóna la gana, perquè trenquen normes socials, perquè tenen poder. És el gran conflicte bíblic: el mal contra el bé. El mal, que es concentra en set pecats capitals, pecats que n’originen molts d’altres. Set pecats. Luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. De luxúria i d’avarícia, n’he vist a l’escenari dues mostres aquests dies. Parlo del Don Joan i de L’avar, totes dues de Molière, la primera dirigida per David Selvas i la segona per Josep M. Mestres. Si bé són molt lluny l’una de l’altra (molt) a l’hora d’interpretar els textos clàssics, a totes dues tenim un personatge principal, eix de tota la història, egoista i orgullós. L’èxit i l’interès que ens desperten aquests personatges rauen en l’atracció que genera el pecat, doncs, d’una banda. Però també en la manera com se’ns presenta el pecador, de l’altra. Veiem Don Joan i Harpagon (l’avar en qüestió) a través de la ironia, de la sàtira. Els veiem moure’s i cridar i plorar, i nosaltres, asseguts a platea, riem. Cínic i hipòcrita el primer (si bé sexi i intel·ligent –això encara ens agrada més), roí el segon (i materialista i mesquí), ens fan riure. Molière ens fa riure. Les grans, grans interpretacions de Julio Manrique i de Joan Pera ens fan riure. Més la segona que la primera, és cert. L’ambigüitat del Don Joan manriquià és present tothora i fa reflexionar el públic. Però els tocs irònics, a vegades còmics (també gran Manel Sans com a Sganarelle), hi són presents. Si una cosa fa la ironia és despertar empatia i accentuar l’element tràgic. O és que no ens queia gairebé simpàtic Humbert Humbert, el pederasta assassí de la Lolita de Nabokov?
En fi, sigui per la maldat dels personatges, sigui per l’ús de l’element irònic, doncs, sigui per la feina magnífica que fan els actors, sigui per la vigència de les obres, o sigui per tot plegat, a fe que aquestes versions dels clàssics (totes dues trencant la quarta paret, per cert), ens fascinen. Entrades exhaurides feia setmanes llargues, teatre ple de gom a gom.
