Del document a l’especulació, de les imatges naturals a les imatges postisses, Fontcuberta ens ha habituat a un treball que rastreja els clarobscurs, tot assenyalant-ne les monstruositats emergents: monstruositats del llenguatge, monstruositats de la tecnologia, monstruositats de la política.

L’exposició s’aventura per una sèrie de conflictes i violències del nostre temps sempre intentant salvar, però, allò que encara ens fa humans i ens compromet amb valors que refusin la barbàrie. Presenta mitja dotzena de projectes recents, alhora poètics i disruptius, que abasten des de “Trauma” fins a “Prosopagnosia” (realitzat amb Pilar Rosado). Un alfa i un omega: de les runes de la fotografia –les imatges dels arxius i els àlbums familiars que es malmeten i esdevenen amnèsiques, mentre trasllueixen la seva bellesa més terrible–, fins a les prediccions de futurs possibles i algoritmes, que no sabem si són malsons o garanties de progrés.

Els projectes de Fontcuberta fa molt de temps que situen les seves preocupacions més a prop de l’art de la multitud que no pas en la tradició estrictament fotogràfica. Aquesta tradició apareix en el seu treball com un llegat la gestió del qual produeix el que considerem les noves pràctiques fotogràfiques.