“No em diguis res”, una retrospectiva de Carles Pazos

"M'entenc més amb els objectes que amb les persones"

 

Entrevistem a Carlos Pazos al seu estudi de Cotlliure. Pazos presenta alguns dels treballs de l’exposició “No em diguis res” a aquesta mostra virtual de la revista BonArt i Sies TV. La memòria o l’enyorança són els trets distintius de la seva obra. Collage, pintura, escultura i fotografies es combinen en l’univers particular de Pazos. Ha exposat a prestigioses sales de Nova York, Nantes, Amsterdam o París. El MACBA, el Pompidou o la fira ARCO són diferents plataformes on s’ha mostrat la seva obra.

 

Manuel J.Borja-Villel

No hay posibilidad alguna de arte verdadero sin haber muerto… porque solo de la visión del muerto puede recordarse el mundo verdadero. (…)

Cuando digo “el mundo verdadero” quiero decir el que es, en el presente presente, pero solo se hace visible, solo es evidente, a la memoria o como memória (…)? *

Es podria dir que aquestes cites van ser escrites especialment per Carlos Pazos. D’una manera semblant a com el protagonista del text D’Azúa es manté desplaçat de la societat on li ha tocat viure i ha de fingir, com a única fórmula per sobreviure, una felicitat que no aconsegueix, tampoc Pazos ha trobat el seu lloc a la història del nostre art recent. Si sobreviu, és a causa d’un cert reconeixement social, com testimonia la concessió del Premio Nacional de Artes Plásticas de 2004. Kitsch? Mitologia personaL’ Conceptual o nou realista? Ens costa trobar, en aquests conceptes heretats, algun element que ens ajudi a comprendre L’obra de Pazos. Al final, el que ens queda és: un artista al que se li ha atorgat el Premio Nacional, però el treball del qual difícilment pot ser contemplat a les col·leccions públiques del país. Situat entre les dues línies de força que han caracteritzat L’art espanyol de la segona meitat del segle XX ? la de L’informalisme, als anys cinquanta, i la de les pràctiques vinculades al concepte, dels anys setanta-, Carlos Pazos ha estat sempre al marge. Fet que ens sorprèn ja que parlem D’algú a qui li encanta que el fotografiïn i el vegin. Adora ser exposat i vol fer de si mateix una estrella. On és L’equívoc? Quin és el problema D’un artista que és més ignorat quan és més conegut’

Potser caldrà adonar-se que L’art espanyol contemporani (al menys el que ha estat afavorit per la historiografia oficial) ha mostrat durant massa temps un caràcter totalitzador i normatiu. Va ocórrer amb els diversos informalismes que, en oberta contradicció de termes, van acabar creant una autèntica Zeitgeist i van donar sentit a una generació. Els colors, les formes, les matèries de molts dels seus artistes ens remetien a una realitat que ens transcendia. I la veritat és que alguna cosa semblant va passar amb la generació que dues dècades més tard oficiava la mort de les actituds romàntiques vinculades al mercat. En algunes de les seves propostes mai es va arribar a produir aquesta ruptura del subjecte, que contràriament, caracteritza L’art més radical. Què passa quan ens trobem amb un autor que ens proposa precisament un art que no ens remet a cap realitat exterior? Què passa quan, com és el cas de Pazos, hi ha una ruptura entre L’objecte i el referent’

Els primers treballs de Pazos tenen una clara filiació rauschenergiana. Els seus collages i caixes de finals dels setanta s’inscriuen en aquesta tradició que intentava incorporar la realitat al quadre. Però, a diferència del caràcter transcendental que molts dels seus predecessors van conferir a les seves obres, per Pazos aquesta combinatòria D’objectes, pigments i textures no significa res. I, si ho fa, el seu significat se?ns escapa. Molt sovint els títols de les seves peces donen la impressió de ser precisos i de naturalesa autobiogràfica; tot i així el seu contingut ens resulta completament opac.

Provenint D’una època on la resistència a L’statu quo s’exercia des de L’oposició, Pazos va percebre, molt aviat, la voracitat del sistema per absorbir les seves pròpies crítiques i com aquestes s’acabaven convertint en mercaderia. D’aquí que la seva producció tingui molt poc a veure amb la crítica institucional dels anys setanta. La situem més com heretera de L’estètica del silenci de L’últim Duchamp i s’associa a la poètica del buit D’un Warhol. Per altra banda, la millor manera D’evitar que la seva producció sigui assimilada consisteix en convertir aquesta possibilitat en el seu element estructural. Faré de mi una estrella és precisament això: una sèrie D’imatges que porten implícites totes les estratègies a través de les quals es genera una reputació i es fetitxa un esdeveniment, a L’hora que les cancel·la. Com faria Duchamp amb les miniatures de la boîte-en-valise en relació als seus ready-made, la transformació, en primera instància, de L’obra D’art en fetitxe dificulta la seva subsegüent cosificació. Per altra banda, la mitificació de L’artista, L’?estrella? que posa en situacions prototípiques, esgota el seu significat a L’estància mateixa de la reproducció D’una icona coneguda. És virtuosisme en una època on la comunicació i la marca són independents dels seus continguts, això succeeix, en un període històric on el capitalisme és cognitiu.

És precisament aquest buit el que ens proporciona la clau per entendre L’obra de Pazos, així com el seu desenvolupament. Els seus collages són fragments que persisteixen sempre fragmentaris, no remeten a una realitat universal en el sentit romàntic de la paraula. Encara millor, són fragments que persisteixen en silenci. A diferència D’algunes manifestacions de la poesia visual on els objectes són il·lustracions que busquen explicar una idea. Conseqüentment, el treball de Pazos no evoluciona D’acord amb els paràmetres formals o temàtics. No pot, ja que no hi ha cap element que els hi doni coherència més enllà de la pura classificació cronològica. La lògica de la seva obra és sempre particular a cada peça, i aquesta es desenvolupa a qualsevol mitjà que L’artista tingui al seu abast, sigui objecte, dibuix, instal·lació, fotografia o cine. D’aquí també la dificultat de fer una exposició sobre aquest artista, ja que la seva producció té quelcom D’acumulació en el sentit que uns col·leccionistes com Bouvard i Pécuchet li haurien donat en aquest terme: és a dir, la unió dels objectes, sempre passats de moda, sempre situats a la memòria per més que siguin recents, sempre actuant com si L’artista ja fos mort; però sempre capaços, a través del seu silenci i incomunicació, D’obrir escletxes de sensibilitat que ens permeten entendre millor el paper de L’art D’avui dia, la seva absorció crítica des del moment mateix del seu naixement i la possibilitat D’una ruptura a través D’una concepció de L’artista com a col·leccionista de ready-mades, de frases fetes i idees heretades, la insignificança de les quals revela ? i el coneixement veritable de les quals constitueix ? el nostre autèntic objecte del desig, la nostra inabastable felicitat: la de no ser, com el mort de la novel·la D’Azúa

* Félix de Azúa: Historia de un idiota contada por él mismo. Barcelona: Anagrama, 2002

Etiquetes: