03 maig 2019 Nova exposició del centenari: La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980

La mostra vol oferir una mirada àmplia i necessàriament fragmentària de la galàxia de poetes que van eixamplar enormement el camp d’expressió poètica

Redacció.- La mostra, comissariada per Eduard Escoffet, obrirà al públic el dijous 16 de maig (fins al 29 de setembre) i repassa les diverses tendències de la poesia experimental a Europa i Amèrica entre els anys 1946 i 1980, el mateix moment en què Joan Brossa desenvolupa el seu llenguatge poètic. L’exposició és un dels projectes destacats de l’Any Brossa.
Amb l’objectiu de contextualitzar la recerca poètica de Brossa, La xarxa al bosc vol oferir una mirada àmplia i necessàriament fragmentària de la galàxia de poetes que van eixamplar enormement el camp d’expressió poètica i van influir en la resta d’àmbits creatius.
El període de l’exposició —de 1946 a 1980— ve determinat per l’aparició a París del lletrisme, que va organitzar la seva primera activitat pública el gener de 1946, i l’inici d’una dècada, la de 1980, en què Brossa començarà a ser àmpliament reconegut.
És una de les exposicions més ambicioses que s’han presentat en els últims anys a Europa dedicades a la poesia experimental, tant per l’abast geogràfic —inclou poetes de tots els racons d’Europa i d’Amèrica— com pel cronològic —més de tres dècades— i la quantitat de peces, més de 200. Es tracta d’un esforç únic per capbussar-se en aquesta escena, tan difícil d’acotar i tan vinculada a altres àmbits com l’experimentació sonora, les arts visuals i el disseny, i fer-la accessible al gran públic a través d’un muntatge que, més que explicar una història o establir etiquetes, vol facilitar que el públic es perdi entre algunes de les moltes propostes que van revolucionar la poesia del segle XX i la van acostar a les eines de comunicació presents.
Durant el segle xx la poesia s’expandeix a tots els àmbits creatius i conquereix els dominis de la imatge i el so sota la bandera de la llibertat. I Joan Brossa és sens dubte un dels autors que millor representa aquesta explosió de creativitat: un poeta que s’expressa en diversos formats —des de la poesia visual al teatre, passant pels poemes objecte, les sextines, els poemes transitables o el cinema— i que ho qüestiona tot, començant pel mateix llenguatge.
Entre 1946 i 1980, poetes de tots els racons d’Europa i Amèrica exploren noves vies per fer dialogar la poesia amb les eines i els llenguatges del present. És també en aquest període quan es multipliquen els grups, revistes, festivals i plataformes que acaben conformant una xarxa gairebé infinita que traspassa fronteres i que fa circular poemes visuals, concrets i sonors en tota mena de suports, sovint efímers i de baix cost. L’exposició se centra en tots aquests suports no només per mostrar les creacions d’aquests poetes sinó també per fer evident els mitjans d’intercanvi de l’època i mostrar textos teòrics que ajuden a entendre els plantejaments que hi ha al darrere d’aquesta vasta producció.
L’exposició s’inicia amb el lletrisme, el primer moviment d’avantguarda posterior a la Segona Guerra Mundial, que apostava per centrar-se en l’element mínim de l’escriptura: la lletra. Els lletristes, amb Isidore Isou al capdavant, es caracteritzen per una ingent producció teòrica i especulativa, per una expansió cap a tots els gèneres, fins i tot el cinema —Le film est déjà commencé ? (1951), de Maurice Lemaître, és un dels films fundacionals del moviment— i per una voluntat de transformació social i política. És, en certa manera, una frontissa entre les primeres i les segones avantguardes.
Un dels membres inicials del moviment lletrista, François Dufrêne, fundarà l’ultralletrisme i es convertirà en un dels pioners de la poesia sonora. Aquest gènere, nascut de la mà d’Henri Chopin i Bernard Heidsieck, uneix experimentació vocal i tecnologia per superar els límits del llibre. Chopin, a més, és l’editor de la revista OU, una revista en paper sovint acompanyada d’un disc i que suposa el primer altaveu de la poesia sonora internacional. Altres autors com Brion Gysin i Paul de Vree també destaquen en aquest gènere, no gaire diferent del text-sound, un gènere desenvolupat a Suècia per músics i poetes que feien servir l’estudi de gravació com a laboratori d’experimentació. La poesia sonora, doncs, afavoreix el canvi del llibre i el paper pel disc com a suport de difusió de la poesia, així com l’organització de festivals internacionals.
El moviment més internacional dels anys cinquanta i seixanta, però, serà la poesia concreta, que arriba a tots els racons del planeta gràcies a la seva voluntat d’assimilar els elements de la comunicació moderna, d’establir un contacte directe i ràpid amb el lector i de fer un retrat, sovint crític, de la realitat present. El llenguatge passa a tenir també un valor estètic i la disposició i la tipografia es converteixen en una nova sintaxi. El moviment neix simultàniament al Brasil i a Europa, de la mà del grup Noigandres (Augusto de Campos, Décio Pignatari i Haroldo de Campos) i Eugen Gomringer respectivament. A partir d’aquí s’hi afegeixen autors com Franz Mon, Ferdinand Kriwet, Salette Tavares, Richard Kostelanetz, Ian Hamilton Finlay, Mathias Goeritz, John Furnival i Mary Ellen Solt, entre molts altres. L’espacialisme de Pierre i Ilse Garnier, per la seva banda, aprofundeix justament en la idea d’entendre la pàgina com a espai on es poden moure les lletres i el text per trobar nous significats.
En tota aquesta galàxia, alguns personatges són summament importants, no només com a poetes sinó també com a agitadors i teòrics, com ara Bob Cobbing, Fernando Millán, Edgardo Antonio Vigo i bpNichol. Aquests agents sovint són també cabdals a l’hora de crear els espais de trobada i els canals d’intercanvi, una qüestió fonamental en aquest circuit. A Catalunya, més enllà de Brossa, destaquen els dos autors que el van acompanyar en l’exposició de poesia concreta de Lleida de 1971: Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet; a la resta d’Espanya, el membre de Zaj José Luis Castillejo, Elena Asins i Eduardo Escala, a banda de molts altres autors que per raons d’espai han hagut de quedar fora. Amb el pas dels anys, la poesia experimental —per fer servir un terme més general— anirà alimentant el món de l’art, fins al punt que l’art conceptual, que domina la dècada de 1970, es pot entendre com una revolta poètica per desmaterialitzar l’art i apostar per canals i suports senzills i efectius, com ja estava fent la poesia.
L’exposició es divideix en tres parts. A la paret d’entrada, s’hi troben algunes de obres icòniques d’alguns dels autors més destacats: el mateix Brossa, Salette Tavares, Eugen Gomringer, Marcel Broodthaers, Ronaldo Azeredo, Décio Pignatari i Felipe Boso. A la planta baixa hi ha el gruix del material, amb forma de bosc o constel·lació que es va expandint de manera laberíntica, i inclourà poemes de diversos autors coetanis de Brossa, revistes, documentació i obra original. A la planta superior, centrat en les aliances personals entre els poetes i en els espais de relació, hi haurà tot el material referent a revistes, antologies i festivals. Finalment i com a apèndix, la sala Fregoli acull el Gabinet Brossa, un espai dedicat únicament a Brossa que es podrà visitar durant tot l’any i que anirà canviant durant tot el temps que estigui obert.
Aquest projecte té un doble objectiu: difondre la poesia experimental del segle XX al gran públic i alhora aportar nous elements de reflexió sobre el moviment que actualment es troba en el centre dels interessos de bona part dels museus de tot el món. Així mateix, l’exposició també vol destacar el fet que el primer poema concret el va escriure Eugen Gomringer a Barcelona el 1951. De Gomringer a Brossa, doncs, es vol estendre i entendre tota aquesta constel·lació internacional de poetes que, després de la Segona Guerra Mundial, volen reconstruir el valor de la poesia amb unes formes obertes i experimentals que tenen en compte els canvis tecnològics i polítics i que volen traspassar tota mena de fronteres, començant per les nacionals i les lingüístiques. Es tracta d’autors que també volen trencar amb la idea de la poesia com a pràctica elitista o inaccessible.
L’exposició convida el visitant a perdre’s en aquest bosc i explorar-ne els racons. També a resseguir els diversos lligams entre els poetes, que sovint treballaven en col·laboració malgrat els quilòmetres de distància i que creaven, editaven i teoritzaven alhora. L’exposició es vol fer ressò de tot aquest magma sense rutes predeterminades ni àmbits tancats, ja que un dels fets singulars de la poesia experimental és justament la llibertat de moviments, els múltiples nivells de relació entre els autors i la gran dificultat per establir caselles i definicions clares.
Amb obres i documentació de: Bob Cobbing, Felipe Boso, bpNichol, Ilse i Pierre Garnier, Isidore Isou, Eugen Gomringer, Henri Chopin, Augusto de Campos, Guillem Viladot, Carlo Belloli, Bernard Heidsieck, Brion Gysin, Marcel Broodthaers, Jiří Kolář, Ernst Jandl, Ian Hamilton Finlay, Franz Mon, Juan Luis Martínez, Maurice Lemaître, Nicanor Parra, Mathias Goeritz, Josef Hiršal i Bohumila Grögerová, Alain Arias-Misson, François Dufrêne, Josep Iglésias del Marquet, Dom Sylvester Houédard, José Luis Castillejo, Mary Ellen Solt, Paul de Vree, Décio Pignatari, Gil J Wolman, Eugenio Miccini, Ana Hatherly, Ferdinand Kriwet, E.M. de Melo e Castro, Luigi Tola, Fernando Millán, Jiří Valoch, Edgardo Antonio Vigo, Haroldo de Campos, Claus Bremer, Luis Pazos, Arrigo Lora-Totino, Salette Tavares, John Furnival, Elena Asins, António Aragão, Giovanna Sandri, Eduardo Scala, Amanda Berenguer, Ronaldo Azeredo, Ladislav Novák, Antonio Caro, Octavio Paz, Dick Higgins, J. P. Ward, Carles Hac Mor…
Obres procedents de: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Fondazione Bonotto, Archivo Lafuente, AcquAvivA Archives, Arquivo Fernando Aguiar, Museu Jaume Morera, Fundació Privada Guillem Viladot, Arxiu Hac Mor Xargay, Fundació Joan Brossa i els arxius personals d’Eduard Escoffet, Salette Brandão, Vicenç, Altaió, família Iglésias Colomer, Glòria Bordons i Manuel Guerrero.