15 oct. 2011 Pintura llibertària

El Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera acull una retrospectiva de l'artista exiliat Virgili Batlle

Amb l’exposició ‘Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica D’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa’, comissariada per L’historiador de L’art Narcís Selles, el MUME continua amb la seva política de recuperar artistes D’interès que, arran de la instauració de la dictadura franquista, van haver de prendre el camí de L’exili. En aquesta ocasió hem triat un pintor olotí vinculat al moviment llibertari que va produir tota la seva obra coneguda en terres de França.

La singularitat D’aquesta exposició en relació amb mostres anteriors ve del fet que L’obra de Virgili mai no va pretendre donar un testimoni directe de les vivències dramàtiques que va patir com a expatriat, sinó que, enfront de la misèria i les penalitats quotidianes, va optar per crear un món plàstic fet D’ordre, puresa i idealitat.

Virgili Batlle va patir les penalitats i les desgràcies de L’exili, però L’experiència de L’èxode li va donar L’oportunitat de conèixer nous corrents estètics presents en la terra D’acollida i dels quals possiblement mai no hauria tingut notícia si hagués restat al seu país D’origen. Uns corrents que van inspirar la seva obra com a pintor.

De tots els autors refugiats que s’acabaren instal·lant a Tolosa de Llenguadoc, àdhuc dels que hi vivien de temps, i també dels artistes que n?eren originaris, Virgili va ser el que va arribar més lluny en el terreny de la recerca plàstica. I també fou dels més discrets a L’hora de mostrar públicament la seva obra.

La seva aportació pictòrica destaca per la radicalitat lingüística, amb proposicions D’una notable audàcia formal ben allunyades de les vies més fressades i rebeca al tòpic que atribueix a la globalitat de la cultura de L’exili una fixació en moments pretèrits i certa malenconia malaltissa.

Breu recorregut per un trajecte estètic

Les primeres obres conegudes de Virgili són bàsicament representacions de paisatges, on apareixen elements que remeten a una iconografia D’arrel noucentista. Però el seu tractament plàstic ja va més enllà, amb la incorporació de trets cubistitzants, un ús pla del color i una marcada tendència a la síntesi.

Ben aviat, la seva pintura experimenta una tendència a la interiorització i, temàticament, passa a centrar-se en les natures mortes, en les quals es recreen objectes, estris i utensilis, àdhuc maneres de fer, esdevinguts, uns i altres, característics de certes poètiques de base cubista.

L’aprofundiment en aquest model retòric desemboca en una abstracció influïda per corrents internacionals de caire formalment racionalista. Però les pintures de Virgili no suggereixen una idea de cientificitat freda i estricta, malgrat L’ús D’elements geomètrics i la seva estructurada composició. En la manifesta manualitat i la tangible fisicitat de les obres de L’artista olotí sovint hi batega una presència latent, àdhuc un afany de lirisme ascètic en el que podríem qualificar com una poètica de la carestia.

Valor i sentit D’una pràctica

Sota la inspiració de L’art concret i de les avantguardes constructivistes i neoplàstiques, Virgili Batlle es va convertir en un dels primers artistes nascut a L’Estat espanyol a dur L’abstracció geomètrica a una essencialitat extrema.

Les seves pintures més interessants aspiren a construir un univers primordial de formes i colors, les quals opugnen L’accidentalitat feixuga D’una quotidianitat repleta de constrenyiments, desraons i patiments. Unes obres en què la construcció D’una nova realitat estètica podria interpretar-se com L’expressió simbòlica D’una voluntat utòpica, D’una aspiració a una societat alternativa.