03 abr. 2018 Un silenci a crits: el testimoni del pare que va destapar el «cas Maristes»

Comanegra cedeix part dels beneficis que es derivin d’aquesta edició a l’associació Mans Petites

Redacció.- Aquest llibre és el relat en primera persona de Manuel Barbero, pare d’una de les víctimes del pederasta Joaquim Benítez, i qui va treure a la llum el «cas Maristes»: el cas de pederàstia més gran de Catalunya i de l’Estat espanyol, i molt possiblement d’Europa. Amb Un silenci a crits Barbero ens fa partícips del llarg procés que va iniciar a finals del 2013, quan va esdevenir l’heroi que les víctimes necessitaven: un paper que va interpretar amb resignació, tot reconeixent que no hagués estat necessari si des de l’Administració s’hagués actuat amb el rigor que s’exigeix en situacions tan greus. El llibre es publica en un moment notable: a les portes del judici a Joaquim Benítez.
El “pare coratge”
Manuel Barbero va llevar-se el 24 de desembre del 2013 amb la notícia que un professor havia abusat sexualment del seu fill gran. L’agressor és Joaquim Benítez, professor d’Educació Física que va exercir al col·legi Maristes Sants-Les Corts des dels anys noranta fins al 2011, quan va ser acomiadat arran d’una denúncia per abusos que havia fet una altra família. La primera reacció de Barbero va ser demanar explicacions al centre i assessorament a la Fundació Champagnat, que el van despatxar amb evasives i silencis còmplices.
El que va passar a partir de llavors és història: Barbero, decidit a fer justícia, va destapar el que es coneix com a «cas Maristes» i va capitanejar la croada per portar Benítez a judici i obtenir respostes dels hermètics Maristes. Avui dia, ja sumen quaranta-tres denúncies d’abusos sobre dotze professors i germans.
El «cas Maristes» va ser, i continua sent, un fenomen mediàtic que té com a cara visible a Manuel Barbero, el “pare coratge”, com li deien amistosament els Mossos d’Esquadra. Però el que passa darrere les càmeres és pal d’un altre paller: amb Un silenci a crits, Barbero vol explicar al lector el desemparament en què queden sumides les víctimes quan s’apaguen els focus.
Amb la complicitat del seu fill, relata les seqüeles psicològiques que pateix una víctima d’abusos sexuals, sobretot si ho pateix durant l’adolescència, moment en què la persona encara s’està formant. No són puntuals els paràgrafs en què Barbero explica com en Toni maquina per posar fi a la seva pròpia vida, o les depressions en què se sumeix i li impedeixen sortir de casa.
També coneixerem l’experiència de més víctimes de Benítez i d’altres membres de Maristes: uns testimonis terrorífics que, en molts casos, feia anys que estaven silenciats per por a ser titllats de delinqüents i no de víctimes. Moltes d’elles es van sumar a la denúncia per solidaritat amb en Toni, tot i que la majoria de delictes ja han prescrit.
Episodis de la infància
Amb Un silenci a crits, Manuel Barbero també ha trobat la manera de fer les paus amb el passat. A més de les intringulis del «cas Maristes», rememora una infància mancada de tendresa, en el si d’una família desestructurada on era el penúltim de 8 germans. Una infància, com sabrem, amb certa semblança a la de Joaquim Benítez. I compartirà amb el lector un episodi clau: el relat de la violació que va patir amb onze anys per part d’un desconegut, del que fins ara no ha donat cap detall.
Aquest fet, com explica Barbero al llibre, va marcar la resta de la seva vida: infància, adolescència i edat adulta. Una experiència terrible que, tanmateix, li dona les forces necessàries per combatre a Benítez en nom del seu fill.
La responsabilitat de donar la cara
De cara al públic, Barbero té una actitud combativa i incansable. Però al llibre Un silenci a crits se sincera: no amaga les seves debilitats, el cansament acumulat, ni la por a equivocar-se. És conscient que s’ha ficat de ple en un terreny que no domina. Tot i això, la necessitat de fer justícia l’empeny a recórrer a la política. Coneixerem com van ser les reunions que, l’any 2016, van propiciar que tots els partits del Parlament de Catalunya votessin a favor d’una moció per enfortir les mesures de protecció dels menors. Un fet que titlla de simple fotografia per a la premsa, ja que, segons ell, no va tenir una repercussió real.
Com diu Barbero: «Hi ha molts antagonistes en aquesta història i, curiosament, tots són càrrecs d’alt nivell. I tots m’han elogiat. Sovint he tingut la sensació de ser víctima d’un joc grotesc, les normes del qual ningú no m’havia explicat i al qual tampoc no volia jugar».
En contacte amb Joaquim Benítez
La necessitat de Barbero de fer justícia arriba fins al punt de mantenir una conversa telefònica amb l’agressor del seu fill. La idea de la trucada va ser de Fèlix Colomer, el director del documental
Shootball, titulat igual que el joc de pilota que va inventar Benítez i que va popularitzar als centres Maristes.
L’objectiu era arrencar-li una confessió, quelcom revelador. Durant els poc més de cinquanta minuts que dura la conversa, Barbero es reprimeix i fa el paper de detectiu cínic: vol saber fins a quin punt el centre Maristes té responsabilitats en tot aquest afer. «Jo a vostè no li ocultaré res, i li explicaré algunes coses que encara no he explicat», diu un Benítez temorós pels anys de presó que li poden caure.
Un cas obert
Un silenci a crits es publica en un moment notable: a les portes del judici a Joaquim Benítez i quan esclata un presumpte cas de pederàstia a les escoles que l’ordre dels Maristes té a Xile. L’escàndol esquitxa de nou en el moment d’escriure aquestes línies. Ara a Xile. Canvia el país però no els fets. Germans Maristes formats a Espanya estarien en la diana de les denúncies per suposats abusos sexuals als alumnes. Com les conegudes aquí i denunciades per Manuel Barbero arran del dany sofert pel seu fill. Un dolor amagat després del silenci. Un silenci abrigallat per la vergonya a explicar. Una vergonya emparada pel temor de les conseqüències. Un temor creat per la síndrome del pecat comès. Un pecat forçat pel sentiment d’impunitat de qui utilitza la jerarquia com a domini de poder. I un poder que es projecta sobre les joves víctimes triades entre les fràgils personalitats adolescents. Una cadena. I un hàbit que l’ocultava. Un fals escut de protecció que s’ha demostrat tan caduc com la complicitat dels qui atorgaven amb la seva callada mirada voluntàriament desviada.