25 maig 2011 Xavier Escribà ens obre les portes del seu taller
Una reflexió que beu de totes les disciplines
Xavier Escribà, artista nascut a París l’any 1969, ha muntat al petit poble de Terrades el seu taller de creació. Allà ens ensenya com treballa i ens acosta als seus processos tècnics, intel·lectuals i emocionals que condueixen a l’obra d’art.
Entrevista de Beatriz Moreno, de Bonart.
Replantejant la pintura
Fugir de fabricar quadres, de la facilitat, d’allò que ja saps fer… Era una obsessió des que vaig acabar els meus estudis a París.
Amb aquest neguit vaig estar un temps al límit de continuar o abandonar-ho tot. Em decideixo replantejar tot al voltant de la pintura, posar-ho tot en dubte, qüestionar-tot, partir de zero, buscar, intentant definir una línia de treball, és a dir, fugint de la dispersió i la incoherència.
Volia alliberar la pintura de tot el que no li sigui realment inherent i essencial (composició, dibuix, potser el propi pintor…). El fet de descartar cada prova, tapant l’assaig precedent amb una capa de pintura en un procés d’eliminació, em va conduir casualment a la descoberta de la superposició de capes pictòriques com a procés creatiu. Un procés que consisteix en la superposició de capes de pintura. Capes de color líquid tal com raja de la llauna, cada capa un color, deixar assecar el temps necessari, posar-hi una altra i així fins a obtenir un gruix de capes corresponent a l’edat que tinc. El resultat és una pell que té cos propi, per tant permet eliminar un altre element superflu, el bastidor.
Un cop aquesta pell, construïda capa a capa, està acabada, es converteix en una matèria especial que conté el suport, el pigment i que té resistència però també flexibilitat, que a més té un dors (la tela de lli) i un perfil on es veuen les capes superposades. Atacar aquesta llisor… subvertir, mitjançant una manipulació violenta és la segona part del procés. La tridimensionalitat sorgeix de forma natural d’aquesta manipulació. La transformació ofereix infinites possibilitats: tallant amb un cúter foradant finestres que permeten accedir a la memòria de la peça (les capes inferiors) o bé doblegant, fent nusos, donant-li forma, fent tires amb les de suggerir altres formes …
Cada any es repeteixen dues peces, mai iguals però sempre amb els mateixos títols: Per els ulls de Paul Klee i Els ulls de Paul Klee, negatiu i positiu respectivament d’un mateix procés que assenyala (com l’augment cada any d’una capa més a la pell), el pas del temps i l’homenatge a un artista molt especial.
Passat / present, dins / fora, davant / darrere són alguns dels factors que marquen aquest qüestionament constant de la pintura en què treballo des de fa anys.
